Veneçuela, cinc anys després de l’assalt al Capitoli

Demà farà cinc anys que Trump va enviar una turbamulta a assaltar el Congrés dels Estats Units per impedir la proclamació de la seva derrota a les eleccions del 2020. L’aniversari queda llargament superat per la captura de Maduro, però recorda que aquell ús de la força va ser l’inici del retorn de Trump a la Casa Blanca, contra qualsevol pronòstic assenyat. Trump és el president en qui coincideixen la por, l’ús de la força i l’exèrcit més gran de la història.

I som aquí: el petroli és la raó, el narcotràfic és l’excusa, l’aliança de Veneçuela amb l'Iran, Rússia i la Xina és l’agreujant, la doctrina és que Amèrica continua sent el pati del darrere dels Estats Units i el món és cosa de tres, els Estats Units, Rússia i la Xina; aquest és l’estat actual de les relacions internacionals.

L'operació militar que ha portat Maduro a dormir en una presó de Brooklyn va ser tan quirúrgica com incert és el pronòstic immediat per a Veneçuela: “Governaran aquests senyors que estan drets just darrere meu”, va dir Trump, però cal una implicació més gran per aconseguir el canvi d’un règim en un país amb les reserves de petroli més grans del món, amb les taxes d’homicidis més grans del món, una extensió de més del doble de gran que Califòrnia i un estat en col·lapse.

Perquè mentre la geopolítica explica la realitat del món com un joc de peces, les persones continuen patint. Prop de vuit milions de veneçolans han marxat del seu país als últims 10 anys a buscar una vida millor que la que tenien sota el règim chavista, però la intervenció nord-americana és tan plena d’interrogants que impedir que Veneçuela s’enfonsi en el caos definitiu no serà “com estar veient un programa de TV”, precisament.