05/05/2021

La venjança de la llista de sospitosos

2 min

Dimarts el Sense ficció de TV3 dedicat a Jorge Fernández Díaz acabava amb una llista de noms de tretze persones que havien declinat participar en el documental o que ni tan sols havien respost la sol·licitud dels responsables del programa. Una d’aquestes persones era el mateix protagonista, Jorge Fernández Díaz. Quan el 30 minuts va emetre el reportatge Els secrets d’Andorra per endinsar-se en el cas Pujol, la locució també especificava que fiscals, jutges i l’expresident Pujol havien declinat participar en el reportatge. Posteriorment, en el 30 minuts que investigava els afers econòmics més foscos de la monarquia espanyola, es posava punt final al programa amb una llista de quatre institucions i el nom i cognom de vint-i-dues persones que tampoc hi havien volgut intervenir.

Cal reflexionar sobre quin missatge pretén donar un treball d’investigació periodística quan tanca la feina amb la llista d’absents. Té connotacions de llista de sospitosos. Persones que tenen alguna cosa a amagar. Una mena de còmplices que no volen revelar secrets. És fins i tot un càstig a la seva manca de predisposició. Com més en posis a la llista i més rellevants siguin, més important pot semblar allò que amaguen. Igual que hi ha la pena de telenotícies, hi ha la pena dels títols de crèdit. Retraten les fonts resistents a la llista negra dels crèdits finals per no haver participat en un reportatge. Una venjança amb qui no ha accedit a explicar el que volia el periodista.

Però en realitat, d’una manera més subliminar, aquestes llistes d’absents acaben sent una excusa per justificar als espectadors que la investigació no sigui millor. Es posa en evidència l’aspiració dels periodistes perquè aquelles personalitats els cantessin la Traviata davant de la càmera. Serveix per subratllar que no es tracta d’un oblit sinó manca de predisposició de les fonts. Però no està escrit enlloc que les fonts tinguin l’obligació de col·laborar. Si fos així, l’escàndol Watergate s’hauria resolt en una tarda i ja sabríem qui va matar Kennedy. Una cosa és especificar la negativa a participar d’un testimoni en concret. I una altra esplaiar-se amb una llista a granel de gent per deixar clar que si la feina periodística és incompleta o poc reeixida no és per responsabilitat dels periodistes sinó de tots aquells que amaguen l’ou. És un recurs per anticipar-se a la crítica. Prevenir l’espectador perquè entengui que si la feina ha quedat a mitges no és fruit de la incompetència professional sinó de la manca de voluntat d’altri. Però la capacitat d’aconseguir fonts d’informació privilegiada i fer que participin en un treball d’investigació forma part del mèrit periodístic. Emparar-se en llistes finals de persones que no han volgut parlar és només una prova de la pròpia feblesa de la investigació.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió