Sobre la veritat informativa que rep el públic (1991)

De l’article de Manuel Fernández Areal (Ferrol, 1930 - Vigo, 2026) publicat fa 35 anys a la revista Periodística (1991) de la Societat Catalana de Comunicació (IEC). Fa una setmana de la mort del periodista i acadèmic gallec. Durant un breu període a Barcelona com a director de la revista Mundo va aprendre català, idioma que parlava i escrivia. Doctor en dret i catedràtic de periodisme, Fernández Areal deia que, a Espanya, una persona amb una carrera de lletres ha de saber les llengües neollatines de la Península. El 1958 un Consell de Guerra el va condemnar per publicar un article contra el servei militar obligatori, una de les imposicions de la dictadura.

[...] El professional de la informació sap que el missatge ha d’arribar al públic i, per això, cal que sigui un missatge no rebutjable, si més no, per al destinatari. Forma –llenguatge– i contingut han d’ésser adients, com cal: fets a la personalitat del públic que els ha de rebre. Ara bé, ¿això vol dir que un mateix esdeveniment pot ésser diferent segons sigui el públic? Sí, si parlem de la forma –el llenguatge– i no, si fem referència al contingut. El públic té dret a rebre informació veritable, i això vol dir que no és ètic que els fets no siguin els mateixos. Però com diu Eliseo Verón [Ed. Gedisa, 1983] la versemblança de la informació no es construeix de la mateixa manera a cadascun dels diversos mitjans de comunicació massiva. Podríem dir que avui s’observen clares tendències de veure com a normal el fenomen quotidià que ens presenta el mateix fet amb formes diferents, llenguatges també diferents, i fins i tot titulars que varien d’un mitjà a l’altre. Avui no és pas motiu d’escàndol per a ningú el fet que un mateix fet sigui tractat de diferents maneres pels diferents mitjans, sempre que el fet es mantingui com a tal fet, amb les seves característiques pròpies. Cal recordar que l’article 20 de la Constitució espanyola parla de veracitat, i no pas d’objectivitat, al referir-se al fenomen informatiu. Perquè així com la publicitat i la propaganda són compatibles amb l’exageració, i fins i tot amb la comunicació de fets no veritables, el missatge informatiu, la notícia, per definició, ha d’ésser veritable. El professional de la informació cal que cerqui la veritat; això no suposa, però, que sigui objectiu. [...] L’objectivitat com a equilibri, com a distanciament dels fets, pot aparèixer moltes vegades com si fos la fi del procés informatiu, des de la consideració finalística de tal procés. Ara, l’objecte lògic i desitjable, la fi de tota la feina informativa, és i serà sempre la veritat. La veritat és allò que cerquen tant el professional com el públic. De fet, si no es comunica la veritat dels fets, no es podrà parlar d’informació, encara que hi hagi comunicació. Per això es podria definir el dret a la informació, amb Fernández Galiano [Debate, 1989], com un dret a rebre informació veritable per qualsevol mitjà de difusió, un dret que forma part d’aquells que són a la dotació jurídica de totes les persones amb anterioritat a tota norma, i per això no tenen en la norma humana el seu origen o fonament, que s’hauria de trobar en una instància suprapositiva. [...] En una democràcia estable, hom suposa que hi ha una informació veritable. El ciutadà corrent no es planteja pas problemes en aquest sentit. [...] El públic dels països democràtics sap, tanmateix, que hi ha informadors banals, com existeixen polítics banals o metges banals. Això, però, no vol dir que els periodistes, polítics o metges siguin banals. Sortosament per a la societat, n’hi ha molts, de periodistes, polítics i metges que fan la seva tasca com cal.