Opinió 12/10/2013

Carta a Miquel Martí i Pol: 'La veu de tots'

2 min
La veu de tots

Ara farà 10 anys que ens vas deixar, una setmana abans que Jordi Pujol plegués, que es formés el tripartit i que comencés la dècada més convulsa de la història recent de Catalunya. No el reconeixeries, aquest país. Ja no tot està per fer i tot sembla cada vegada més possible.

Del Raval a Roda de Ter. De Manolo Vázquez Montalbán a Miquel Martí i Pol. Dos homes de lletres i d'esquerres que vau morir la tardor del 2003, amb molt pocs dies de diferència, després d'haver viscut tota la vida en una Catalunya franquista, primer, i convergent, després. El canvi ja s'olorava. Alguns dels partits a qui sempre havíeu donat suport eren a les portes de governar. S'acabaven aquells temps d'Aznar i de Pujol, d'un pacte del Majestic i d'una mica més de peix al cove.

Es fa molt difícil explicar-te tot el que ha passat en aquests deu anys. Llegiries el diari -un diari com aquest, que llavors encara no existia- i no entendries res. Però et faria content veure, tu que eres el poeta del poble, que ara és el poble qui omple places, qui es manifesta, qui s'encadena pel territori, qui surt al carrer a defensar la gent que fan fora de casa (estem en plena crisi, Miquel) i qui ha esgarrapat parcel·les de poder reservades abans a les elits. Segur que tu, sempre compromès amb el país i amb els treballadors, hauries aparegut en vídeos de gent que té pressa i t'hauríem vist, emocionats, a primera fila d'aquestes mobilitzacions.

El teu funeral va coincidir en plena campanya electoral del 2003. Els polítics van suspendre les seves agendes per ser al teu costat. Hi eren tots, aquell dia. Tots els que han acabat protagonitzant la primera dècada sense tu, que, per les coses que han passat, més que una dècada sembla una glaciació sencera. Hi era Jordi Pujol, a punt de retirar-se i de fer-se -qui ho havia de dir- independentista. Hi era Pasqual Maragall, a punt d'impulsar un Estatut que va acabar amb la seva carrera política, amb les esperances d'una Espanya federal i qui sap si també amb la seva salut. Hi eren Carod, Saura, Montilla, Mas, sense saber el que el futur els reservava.

Aquella Catalunya que tu vas deixar, tan poc donada a la ruptura, ara es planteja si trencar amb Espanya. D'això, el 2013, en diuen dret a decidir. Tu, l'any 1980, ho escrivies d'una altra manera: "Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara".

P. D. No t'ho creuràs: saps aquelles banderes que abans només veies als concerts del teu estimat Lluís Llach? Doncs ara en fem vambes i les venem al Carrefour. Ha canviat molt tot, Miquel. El mateix Llach ha deixat de cantar i ara escriu novel·les. Si fossis viu, potser no hauria gosat.

stats