23/6: Teoria i pràctica de la ‘razón de Estado’

DIU LA TEORIA que la razón de Estado és la motivació, sovint inconfessable, d’un governant per adoptar decisions contràries als principis morals i a la justícia en nom d’una finalitat que es vol superior. Òbviament, això és incompatible amb la democràcia, amb l’estat de dret. És el que passa quan un governant creu que ha de defensar una causa superior a totes les altres -la unitat d’Espanya, per exemple- i no dubta a passar per damunt del dret, la justícia, la moral i la veritat. Però no tan sols el governant pot obeir a aquesta antidemocràtica razón de Estado: ho fan tots els qui posen la defensa de la proclamada causa suprema -en l’exemple, la unitat d’Espanya- per damunt de la funció social que tenen en un sistema democràtic: els polítics, els jutges o els policies per damunt de la justícia i els drets de les persones, els periodistes per damunt de la veritat. Quan passa això, hi ha dubtes sobre la qualitat democràtica d’un estat. A Espanya pot haver passat (diguem-ho així). I el més sorprenent és veure com molts partits i mitjans espanyols tracten amb indiferència o condescendència aquest defecte del seu estat si del que es tracta és de combatre el sobiranisme català. També això és razón de Estado.