Com més greus són els problemes, més insuportable es fa la tendència dels dirigents polítics a conduir-ho tot cap a la simplificació, que acaba generant grotesques desqualificacions de l’adversari que sovint deixen en pitjor posició el que les fa que el que les rep.
De fet, els dos eixos de la política són el patriòtic (els nostres i els altres, els de casa i els de fora) i l’econòmic i social, anomenat també "de classe" (dreta i esquerra, conservadors i progressistes). El primer, en el cas de Catalunya, té un desdoblament: catalans i espanyols, autòctons i emigrants, que sovint serveix per deixar pas a les baixes passions, la idealització de les pàtries i la senyalització dels immigrants com a amenaça, malgrat les precàries condicions en què arriben i la necessitat que tenim de la seva aportació per cobrir feines que no fem nosaltres.
Els règims polítics, també les democràcies liberals, es construeixen sobre el mite de la pàtria, funció que en alguns països, com al món musulmà, encara fan les religions. I tots sabem que les veritats transcendentals, siguin la pàtria o la creença, han estat a totes les grans disputes. Encara que en democràcia tenen un valor més simbòlic, segueixen sent objecte d’assenyalament i de construcció de l’enemic, i serveixen per mantenir aquesta lògica de bons i dolents que sembla que la societat necessita i que els dirigents polítics afavoreixen massa sovint.
Aquests dies abunden les figures d’aquesta misèria de la política, tan contaminant. Sempre és ridícul l’automatisme amb què, davant de qualsevol debat, els adversaris salten directament a la desqualificació personal. I s’ha de reconèixer que la dreta espanyola, amb Feijóo al capdavant, no té gairebé altre registre. Però és el càlcul permanent de "com descol·locaré l’adversari" el que fa vergonya. Tenim un exemple, que és canònic, que la lògica oportunista de posar a l’adversari en evidència pot esquitxar el que la practica. És cert que costa d’entendre que partits com Junts votin amb la dreta contra l’augment de les pensions perquè en el paquet hi havia altres normes que no compartien, de manera que carregaven amb una llufa incòmoda. Però també és cert que si les pensions eren un element prioritari, el president Sánchez hauria pogut presentar l’augment amb un decret únic que almenys una part de la dreta hauria pogut fer seu i tirar-lo endavant. Resultat dels seus numerets: tots queden malament, i la política amb ells.
És el de sempre: posar en evidència l'adversari és més important que resoldre els problemes. I així, és el conjunt del sistema el que es desprestigia. I la desconfiança de la gent creix. Avui dia, la majoria dels mitjans entren en la lògica de bons i dolents, els meus i els altres. I, tanmateix, la bona premsa és i serà la que assumeix una mirada singular, pròpia, no alienada, que evita que el debat polític quedi sempre atrapat en les formes més banals de confrontació: la desqualificació de l’adversari per davant de qualsevol debat de fons. El poder el té el que suma la meitat més 1, però els interessos col·lectius els interpel·len a tots. I és molt pobre reduir-ho tot a un joc de bons i dolents, això que els nacionalismes tenen sempre tan integrat, com si la pàtria fos font de veritat. Les democràcies haurien de ser hereves de les llums i, sovint, s’encallen en la sordidesa de les essències, recurs dels mediocres. I, tanmateix, els grans estadistes són aquells que han marcat camí per sobre de la politiqueria.
