L'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, va demanar autorització divendres per desallotjar els sensesostre que malviuen sota el pont de la C-31. Diu que ja no hi queda cap antic resident de l'Institut B9 –on va fer un polèmic desallotjament que va deixar literalment a la intempèrie desenes de persones vulnerables en plena onada de fred– perquè ara ja tots han estat reallotjats. Molta d'aquella gent, com la que ara vol tornar a desplaçar sense cap mirament, són immigrants sense papers que en molts casos treballen de manera precària i tenen moltes dificultats per trobar un lloc on viure. O perquè no el poden pagar o perquè directament no els hi volen llogar. És el cercle viciós dels immigrants sense papers, i de molts que en tenen, que, tot i tenir feina, no troben manera d'accedir a un habitatge digne. D'aquí els assentaments que estan proliferant a tot arreu i que fan que torni al paisatge català, i espanyol, la imatge de grans campaments de barraques sense els serveis bàsics més elementals.
El cas Albiol és simptomàtic del que està passant i crea un precedent que té repercussions a tot l'Estat. Tot i l'enrenou que va provocar aquell desallotjament, el cert és que ara sembla que la situació s'ha calmat, i es podria interpretar que Albiol s'ha sortit amb la seva. I aquí rau el problema, com explica per exemple Joaqui Salord, el jesuïta que ajuda els centenars de migrants que viuen als assentaments propers al mar de plàstic d'Almeria: "L'Ajuntament de Níjar ja ha dit que acabarà amb els assentaments, i si té models com el de Badalona, i socialment no passa res, és perillós", argumenta.
Aquesta setmana s'ha conegut l'acord entre el govern espanyol i Podem que preveu regularitzar mig milió d'immigrants sense papers. Tot i que Vox i el PP s'hi oposen, el cert és que els empresaris hi estan totalment a favor. Necessiten els immigrants per treballar, sobretot en aquelles feines de baix valor afegit, siguin al turisme, a la indústria càrnia o al camp. Ho expliquem avui en el reportatge sobre la gran horta d'Europa a Almeria, on hi ha unes 35.000 hectàrees d'hivernacles en els quals treballen 100.000 persones, gairebé un 30% en situació irregular. Però que les necessitin no vol dir que els hi donin les condicions per, almenys, poder viure dignament. Si ja és problemàtic per als immigrants legals trobar habitatge, per als que estan en situació irregular la situació és dramàtica.
La regularització, doncs, és un primer pas necessari. Però un altre pas important és calcular que tota aquesta gent, que a més afegirà encara més pressió a uns serveis públics ja sota mínims, necessitarà un lloc on viure en un moment precisament de crisi habitacional greu. En aquest sentit, a més de polítiques a llarg termini, calen mesures de xoc per donar un mínim de dignitat fins i tot a aquests assentaments, que, per a alguns, són les úniques opcions viables on viure, de moment. Queda clar que no es poden cronificar i no són la solució ni a mitjà termini, però les urgències no poden quedar només en mans de la caritat ni del voluntariat. Com recordem de l'època del barraquisme del postfranquisme, és una qüestió de dignitat i de justícia social.
