Espanya continua migpartida quan debat sobre la Guerra Civil. Arturo Pérez-Reverte ha organitzat unes jornades de debat a Sevilla amb el millorable títol 1936: La guerra que todos perdimos (al final van posar el lema entre interrogants per esmorteir les crítiques). L’escriptor David Uclés, que s’havia compromès a assistir-hi, hi va renunciar al saber que hi prendrien part José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I l’inevitable safareig posterior a les xarxes socials, amb amenaces de boicot incloses, ha precipitat la suspensió de les jornades. Pérez-Reverte s’ha lamentat de l’oportunitat perduda per a la “reconciliació” dels espanyols. Però la millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.
Ara bé, si el que es pretén afirmar és que la Guerra Civil va ser un fracàs de país, en això dono la raó a Pérez-Reverte. Perquè el 1939, amb la victòria del general Franco, no hi van perdre només la República i les esquerres, sinó l’intent més seriós i lloable de convertir Espanya en una democràcia moderna i plural. I és cert que, d’aquesta derrota, no se’n pot culpar només els que van instigar el cop d'estat del 1936 amb els seus companys de viatge (falangistes, monàrquics, classes altes, i també una gran massa popular catòlica). També en són responsables els que van aprofitar-se del desgavell per promoure una revolució comunista, o anarquista, saltant-se els límits de la legalitat i la democràcia. En defensa d’aquests últims, s’ha d’afirmar que la violència que van desfermar a la rereguarda republicana, amb un clima exaltat per l’avenç del feixisme a Europa, venia precedida de més d’un segle d’explotació social. Però això poc importa a les víctimes d’un furor que tot sovint era indiscriminat.
Però el debat que ha d’afrontar Espanya no és el de la guerra —on la violència ho amara i ho confon tot—, sinó el de la seva conseqüència, és a dir, el franquisme, que durant quatre dècades, i malgrat la seva victòria als camps de batalla, va continuar la lenta i pertinaç feina de repressió, depuració i divisió entre els espanyols per convertir els derrotats i llurs famílies en vençuts perpetus, i marcar amb foc la vida pública fins a la Transició i més enllà. Aquesta és la cicatriu que trenca Espanya encara ara. Mig país repudia el record de la guerra però blanqueja el llegat del franquisme i se’n considera hereu, encara que sigui amb la boca petita. L’ascens de Vox certifica aquesta trista realitat, que afecta també les generacions joves, que no van patir la dictadura.
A la Catalunya contemporània, el pes de les esquerres i del catalanisme i el fet que la dreta majoritària convergís en el nacionalisme democràtic van inclinar clarament la memòria col·lectiva cap al bàndol republicà, ja que els derrotats del 1939 van ser també la Generalitat i el catalanisme. La repressió posterior no es va dirigir només contra les esquerres, sinó que va afectar també totes les expressions de la catalanitat, incloent-hi la llengua, encara que els seus parlants fossin catòlics i/o de dretes. Però el fet d’assumir la derrota nacional —expressada en l’afusellament del president democràtic del país— no ens ha d’impedir reconèixer el dolor causat pel furor revolucionari sobre milers de catalans pel fet de ser catòlics, burgesos, rics, militants de la Lliga i fins i tot demòcrates i catalanistes de dreta. Dit això, no dubto que Catalunya, el seu fet nacional, forma part dels derrotats del 1939. I no ho dubto perquè les conseqüències d’aquest fet les patim encara avui.
