Arran de Groenlàndia, Ucraïna i el futur de l’OTAN, aquests dies es parla molt de les diferències en política exterior entre els Estats Units i Europa. Però no podem passar per alt la bretxa cada cop més gran que existeix en política interna. A principis d’any, la fundació Heritage, un dels think tanks més influents dels EUA, publicava un informe per “salvar Amèrica salvant la família”, mentre l’administració Trump anunciava la congelació temporal dels fons federals destinats a serveis per a infants i ajuts a famílies. El temps i el cost de tenir fills s’hi presenten com una responsabilitat que es resol principalment dins de les llars, sovint a càrrec de les dones, amb una presència cada cop més reduïda del suport públic.
A Europa, en canvi, la majoria de països fa dècades que han assumit que criar fills té un cost privat però un retorn col·lectiu. En la pràctica, això vol dir posar-hi diners públics. Les polítiques que més redueixen la pobresa infantil són les que augmenten directament els ingressos de les famílies. No és una aposta ideològica, sinó un resultat empíric reiterat. El creixement econòmic d’un país o el fet de trobar feina no garanteixen sortir de la pobresa. Això explica que avui, a Catalunya, un de cada tres nens i nenes visqui en una família en risc de pobresa o exclusió social.
Aquest diagnòstic fa temps que és conegut, i fins i tot compartit. Les dades sobre pobresa infantil fa anys que les aporten les entitats del tercer sector i el món acadèmic, i han acabat reflectides també en l’Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil 2025-2030 de la Generalitat. I no es pot dir que no s’hagin pres algunes mesures, com el complement d’ajuda per a la infància (CAPI) de l’Estat. Però els límits del model són evidents: prop del 80% de les famílies que hi tindrien dret no l’arriben a cobrar. No perquè no compleixin els requisits, sinó perquè el disseny mateix de l’ajut en deixa fora una part molt important de qui el necessita.
A la Unió Europea només vuit països no disposen d’una prestació per fill o filla de caràcter universal o gairebé universal. Espanya és un d’ells. A la resta, aquest suport forma part del paisatge habitual de la política social. Estudis recents mostren que una prestació d’aquest tipus aplicada aquí podria treure de la pobresa entre 400.000 i 500.000 nens i nenes. És una política amb un cost pressupostari rellevant, al voltant de l’1% del PIB. Però no fer res és molt més car: la pobresa infantil té avui un cost econòmic estimat d’aproximadament el 5% del PIB anual.
El debat sobre una prestació universal per a la criança s’obre, a més, en un moment polític favorable. A Catalunya la mesura compta amb un suport ampli al Parlament, i a l’Estat ha deixat de ser una idea marginal. El diagnòstic és compartit i l’evidència és coneguda. El que queda per decidir és si la pobresa infantil s’afronta com un problema col·lectiu o si es continua deixant en mans de les famílies. Als EUA, el debat sobre la família avança en aquesta segona direcció, amb menys suport públic i més responsabilitat privada. Aquí encara som a temps de fer una altra tria. En això no ens hauria de fer por allunyar-nos dels EUA.
