'Vida i miratges', de Pere Rovira
Ens agrada insistir en l'evidència que Pere Rovira és un excel·lent escriptor, sens dubte un dels millors dels que escriuen avui en dia en català. Recentment ha publicat, a l'editorial Proa, el volum Vida i miratges, una nova entrega dels seus dietaris, que inclouen fites de la literatura del jo com Diari sense dies (2004), La finestra de Vermeer (2016) i Música i pols (2019). Rovira també és un poeta excel·lent, com queda recollit al volum de la seva poesia reunida Avui és sempre (2022), i en cadascun dels seus llibres en vers, que compon lentament, espaiadament. Cal llegir, a més, les dues novel·les que ha publicat fins ara (L'amor boig, del 2007, i Les guerres del pare, del 2013). I són un goig les seves traduccions del francès: Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009), Baudelaire (Les flors del mal, 2021) o l'antologia Jardí francès. De Villon a Rimbaud (2016). Sense cap menysteniment de l'obra diguem-ne de joventut (els llibres de poemes recollits al volum Poesia 1979-2004), es pot dir que el bo i millor de l'escriptura de Pere Rovira, nascut l'any 1947, ho hem conegut a partir de la seva cinquantena.
Vida i miratges és un diari amb dies: concretament els de l'any 2022, l'any que l'autor en va fer setanta-cinc, des del primer de gener fins al trenta-u de desembre. Cada dia té la seva anotació, i així llegim que Pere Rovira va començar l'any amb farragoses tribulacions per posar-se el DNI en català: va haver de sol·licitar una partida de naixement modificada al Registre Civil de Vila-seca, d'on és fill, i obtenir de l'Institut d'Estudis Catalans un document acadèmic –expedit per la comissió d'onomàstica de la Secció Filològica– que acredita que Pere és l'equivalent en català del castellà Pedro. Una història que pot semblar pintoresca, però que dona idea de la pervivència del franquisme, en aquest cas en el seu vessant administratiu. “Si jo em vaig haver de dir Pedro, va ser perquè quan vaig néixer el franquisme prohibia dir-se Pere”. L'entrada corresponent al darrer dia de l'any és una de les més belles i commovedores (permeteu-me aquests dos adjectius) que he llegit en molt de temps. Resistiré les ganes de reproduir-ne cap fragment: aneu a llegir-la al llibre. Sí que us puc dir que va sobre l'amor, el pas del temps i l'acceptació de l'envelliment.
En general, Vida i miratges va sobre això: una fenomenologia del pas del temps o, dit d'una altra manera, les coses petites i grans que, dia rere dia, fan la vida. Podeu pensar que és un argument imprecís, però tots els arguments ho són: la bondat d'un llibre no depèn dels temes que s'hi tracten, sinó de la perícia de l'escriptor a l'hora d'abordar-los, del seu talent. El de Pere Rovira és enorme, però en comptes de desbordar-se per aclaparar-nos, flueix canalitzat pels recs de la memòria. Literatura, música, cinema, la contemplació del Delta, una trobada amb els fills. Totes aquestes són les coses importants, i totes fugen, com si haguessin estat miratges. Tret que vingui algú i deixi l'única cosa que queda, que són les paraules.
