Viure en una irrealitat política

L’acord PSOE-ERC-PSC per a un presumpte nou model de finançament és un exemple insuperable de quina és l’actual realitat política catalana. O dit amb més rigor: de l’actual estat d’irrealitat política. Primer de tot, perquè al nostre país, tant per part de la centralitat mediàtica com per part dels qui sempre prioritzen l’estabilitat —fins i tot per damunt de l’interès econòmic particular—, l’acord s’ha presentat com a fet consumat, tot i que només és una possibilitat altament improbable. Per dir-ho així, ERC i el PSOE han venut la pell de l’os abans de caçar-lo, comptant que si algú ho denuncia, ho pagarà car.

De fet, d’ençà del 2017 ens alimentem de promeses incomplertes, de mitges veritats i de desigs frustrats. S’ha acceptat negociar des de la presó i l’exili, amb amenaces i sentències severes, amb una força efímera i transitòria fruit gairebé de l’atzar, i sempre lligats de peus i mans. Així ha passat amb l’amnistia, amb Renfe, amb el català a Europa, amb la publicació de les balances fiscals i amb una llarga llista de compromisos fins a arribar ara a l’hipotètic model fiscal, de manera que els acords de govern aquí i allà ja fa temps que se satisfan sense que s’hagin de complir. Pactar amb qui ja se sap que no depèn d’ell poder complir porta, indefectiblement, a aquesta irrealitat de tot d’acords irrealitzables.

La segona gran irrealitat política que posa en evidència l’acord del model de finançament —que, insisteixo, ni és un acord entre tots els qui l’han de decidir i acatar, ni en cap cas és un nou model— és la de la suposada reconciliació entre Catalunya i Espanya, que lideren els presidents Illa i Sánchez. Les reaccions que ha provocat mostren ben a les clares que qui busqui concòrdia hispano-catalana primer l’hauria d’anar a buscar a Espanya i no aquí. L’expressió més directa de quin és l’estat de les coses sobre les relacions “amigables” entre uns i altres —la més populista, d’acord, però no la més contundent— és la de Carolina España, consellera d’Economia d’Andalusia: “Montero lo que quiere es dar champán y caviar al independentismo, y al resto de las comunidades autónomas y de los españoles, el menú del día, pero sin postre y, lo que es peor, un menú que está precocinado por el independentismo”. Aquell “Espanya ens roba” són pessigolles al costat d’aquest “La Catalunya gurmet s’afarta i a nosaltres ens dona gasòfia”.

També es fa palesa la irrealitat en què vivim, la tercera, quan es tracta d’aclarir el que hauria de ser, precisament, la part més fàctica i poc discutible de l’acord: els números, les faves comptades. Però resulta que els 4.700 milions de més que diuen que podrien arribar no els resten a ningú —“Tothom hi guanya”—, cosa que vol dir que en bona part ja els haurem pagat nosaltres mateixos, i per avançat: en forma de dèficit fiscal o, en el futur, de deute públic. A més, com que no tenim balances fiscals actualitzades, no podrem comparar-ne els efectes. També l’ordinalitat, que es podria complir el 2027, no queda garantida de manera explícita per a més endavant en el model. I no es té en compte el cost de la vida, ni sabem com es calcularà la “població ajustada” —és a dir, ajustada a la seva mida—, una irrealitat que obviarà la població real. És a dir, fins i tot la part que hauria de ser mesurable resulta un galimaties que tothom pot interpretar —i creure’s— segons li convingui.

Però l’acord Montero-Junqueras encara mostra una darrera dosi d’alta d’irrealitat política. Com que venim d’on venim, i arrosseguem l’experiència que arrosseguem, a hores d’ara la desconfiança hauria de ser la perspectiva més assenyada amb què s’hauria de llegir l’acord. I, per tant, com que ja ens coneixem, la intuïció hauria de ser la guia més fiable de totes. Perquè suposem que, efectivament, l’acord promet una mica més de pa pera avui. I en un moment de deliri, imaginem que la concòrdia hispano-catalana s’imposa entre Vox, el PP, el PSOE de Pepe Blanco i Emiliano García-Page, i fins i tot de Junts. I encara donem per fet que, finalment, en un d’aquells girs dramàtics que sap aconseguir Pedro Sánchez, just abans d’estimbar-se pel precipici s’aprova a les Corts espanyoles l’actualització del vell model. Quina probabilitat hi ha que el compleixin? Quant tardaran a portar-lo al Constitucional? I qui estarà governant Espanya? O qui governarà Catalunya?

No sé si compten que la majoria de catalans seguirem anestesiats amb la retòrica condescendent dels ocupants durant molt més temps, si pensen que restarem conformats a viure entre tanta irrealitat per sempre més o que ens farem els despistats davant d’aquesta propera ensarronada. Digueu-me somiatruites, però a mi, que ens resignem a viure per sempre més en aquesta irrealitat política, em sembla una ficció insostenible i ben poc probable!