Viure per viure

Mentre el genocidi a Gaza continua imparable malgrat les protestes ciutadanes i les inútils polítiques internacionals i monàrquiques; mentre Trump escup el seu verí a l’ONU i aquest organisme es debilita cada vegada més, i això que ja porta dècades demostrant la seva ineficàcia; mentre el discurs contra la immigració continua convencent i no convenç cap possibilitat que eviti que la gent hagi de moure’s il·legalment pel món; mentre la corrupció debilita les democràcies i els règims autoritaris poden sotmetre les seves nacions sense problemes; mentre la naturalesa continua sent un bé infinit que es pot destrossar; mentre tothom continua ignorant l’infern en què viuen les dones afganeses; mentre els drons i la IA sobrevolen els nostres caps per fer-los explotar; mentre la bellesa i l’empatia a penes tenen espai en les notícies del dia; mentre se’ns acumulen els problemes sobre la taula i desapareixen les solucions, la ciència estudia com podem viure més.

Acabem de saber que la dona més longeva del món, la catalana Maria Branyas, que va morir als 117 anys, tenia una edat biològica 23 anys inferior a l'edat cronològica i que gràcies a la seva genètica i els seus hàbits va poder viure tants anys i en condicions. A partir d’un estudi genètic exhaustiu es poden arribar a treure conclusions molt importants per entendre l’envelliment del cos, però mentre s’investiga la possibilitat d’allargar la vida humana, la nostra realitat, per exemple, és una manca d’habitatge per als joves i un augment de residències per a la gent gran; unes contradiccions tan sòlides que fan pensar novament que començarem la casa per la teulada. Es vol viure més però, de quina manera? ¿Som capaços de crear una societat occidental que incorpori les edats d’una forma més orgànica i doni la cura necessària tant als infants com a les persones més grans sense que tot plegat suposi una llosa? ¿Volem viure totes les edats en la màxima plenitud, o simplement volem respirar més temps? Sense desmerèixer el treball científic, que jo prenc paracetamol, és interessant reflexionar en profunditat sobre com influeixen els factors socioeconòmics, climàtics i de personalitat, i per què tenim aquest afany de viure més tot i que es manté la certesa del final.

Fa pocs dies eren Vladímir Putin i Xi Jinping els qui parlaven de la possibilitat que la vida s’allargui considerablement. Una possibilitat que, si arriben a tenir tots els éssers humans, un fet molt improbable, voldria dir que perllongaria tant la vida dels dictadors, violadors, psicòpates, narcisistes o depredadors com la dels honestos, empàtics, altruistes o virtuosos. Perquè no conec cap estudi científic, la qual cosa no vol dir que no existeixi, que digui que la majoria de persones que arriben a envellir milloren les seves conductes o que, si visquessin més anys, serien més altruistes, compassives i solidàries. El que sí que crec que ens queda clar és que amb més anys celebrant els aniversaris les pastisseries són un negoci de futur, que si es parla molt dels tres iogurts al dia que es menjava la Maria Branyas segur que augmenta el consum de iogurt, i que més anys no evitaran que es llegeixin adjectius ridículs com “superàvia” o que es posi el nom de Maria Branyas en competicions absurdes com la del rècord Guinness, perquè la vida encara es compta segons el lloc que ocupem en un rànquing. Que l’ésser humà pugui arribar a viure més sembla bastant probable, però que deixi de competir amb si mateix per continuar alimentant-se com un vampir és el que ens falta per veure.