Voteu, voteu, que el món s’acaba
Els catalans vam dir que volíem votar i apa, tres tasses. Si no m’erro, portem més d’una dècada sense acabar una legislatura. Es diria que hem decidit, sense anunciar-ho, escurçar-ne la durada. No és cap queixa, si no es pot continuar no es pot continuar, però els ciutadans, siguem del color polític que siguem, comencem a estar cansats de com van les coses, d’aquesta incapacitat permanent de tirar endavant la gestió col·lectiva sense l’excusa que qui posa bastons a les rodes és sempre l’altre. El panorama és certament desolador i ja em permetran les generalitzacions, però no dec ser l’única a qui la política ara mateix li crea un cert rebuig perquè les disputes entre els diferents actors s’han convertit en una baralla en el fang gens eròtica, gens divertida. Recorden els molt honorables senyors i senyores asseguts a les seves confortables butaques amb les butxaques plenes dels nostres encara més honorables cèntims que hi són perquè el poble els ha escollit i tenen la responsabilitat de representar-nos amb dignitat i honor? Saben que les poltrones que ocupen són temporals i no els pertanyen? Tenen al cap que són, per damunt de tot, servidors de la cosa pública i que les decisions que prenen influeixen en les persones amb efectes a llarg termini que poden canviar-nos la vida per a bé o per a mal? El destí en democràcia no està escrit en les estrelles sinó en cada canvi que es fa en educació, sanitat, economia, salut. Veient les sessions parlamentàries i com es tiren els trastos pel cap els uns als altres diria que no hi pensen gaire, en la importància dels seus càrrecs, diria més aviat que fa temps que han perdut de vista que tenen a les seves mans les condicions en què viuen milions de persones. Millor per a ells si no pateixen l’estrès de pensar que cada votació té un pes enorme en tants ciutadans concrets amb noms i cognoms i cara i ulls. Pitjor per a nosaltres que ens conformem amb l’espectacle lamentable i ens descobrim impotents perquè votem, sí, però no hem trobat mecanisme per fiscalitzar l’acció dels qui són allà per nosaltres excepte castigar-los o no en la següent jornada electoral.
Dic que el panorama és decebedor perquè en els últims anys s’han imposat maneres de funcionar que degraden les institucions, els que en formen part i de passada ens degraden també a nosaltres. Sona carrincló i fins i tot reaccionari demanar que es respectin les formes, però no crec que hi hagi democràcia real si, d’entrada, no se segueixen unes normes bàsiques de convivència i bon tracte que a la majoria ens van ensenyar a l’escola o a casa. Allò dels “modals” no era tan mal invent, servia per suavitzar una agressivitat que sorgeix quan entrem en qualsevol disputa o debat, per encès o agre que sigui. Al capdavall, les normes d’educació són una forma de respecte que denota que abans que el contrincant i el rival polític, en l’altre hi veiem la persona. Posats a demanar, també estaria bé que els qui tenen el poder d’aparèixer en mitjans de gran difusió, més encara si són públics, no ens insultessin en massa amb les giragonses de la comunicació, els trilejos lingüístics i les mil estratègies que han après dels especialistes en imatge. Que responguin a les preguntes que els fan els periodistes i no ens maregin dient sempre el que els sembla. Seria tot un detall respectar la feina dels qui volen informar els votants. No és cap consol saber que aquesta deriva és general i no només de les nostres institucions, que les dinàmiques populistes s’han anat contagiant fins i tot als partits més establerts i formals. Tot i això, votarem, esclar, no ens podem permetre el luxe de no fer-ho, però a canvi, si us plau, si us plau, una mica de respecte.
