31/03/2022

Vulves sense ficció

2 min

Dimarts, per culminar el mes de TV3 dedicat a les dones, el Sense ficció va emetre com a segon documental de la nit 100 vagines. Val a dir que el títol té un problema de nomenclatura: les fotografies eren vulves (part externa dels genitals femenins) i no pas vagines (el tub muscular elàstic que va dels genitals externs fins al coll de l’úter). Segurament, la por d'utilitzar el terme vulva, la confusió tan popularitzada al voltant d’aquests dos termes i el deure d’etiquetar-lo com un programa per a majors de 18 anys és el que justifica que aquest tipus de treballs amb voluntat de normalització i divulgació siguin encara necessaris.

L’origen d’aquest projecte és un treball artístic de la fotògrafa Laura Dodsworth. Va fotografiar les vulves de cent dones i les va entrevistar perquè reflexionessin sobre la relació que mantenen amb aquesta part del seu cos. El documental de Jenny Ash recull aquesta experiència i l’acompanya de les imatges resultants. Aquesta part visual és la que es pot considerar la més provocativa del documental, sobretot perquè, malgrat que el nu femení s’hagi normalitzat al llarg de tota la història de l’art, mostrar les vulves sense context ni pretensions de sensualitat és encara insòlit. Ash, conscient d’això, ho utilitza precisament com a mecanisme per provocar una reacció a l’espectador i que l’espectador pugui reflexionar sobre el que sent. A nivell televisiu, aquesta era la part més original i atrevida: forçar l’espectador a veure, una darrere l’altra, desenes de vulves ocupant tota la pantalla. És una manera de desafiar l’audiència i fer-la conscient de quina és la seva resposta. 

Després de demanar a diferents persones què van sentir, hi ha actituds de tota mena: curiositat, rebuig, fàstic, riure, incomoditat, sorpresa, interès, fascinació i fins i tot uns quants canvis de canal. És la prova que l’experiment de l’artista Laura Dodsworth és oportú. La paraula indiferència no la va considerar cap de les meves interlocutores i interlocutors.

Certament, la relació de les dones amb els seus genitals ha estat menys explorada perquè no només ha estat castigada sinó que sobretot s’ha silenciat. Històricament s’ha intentat que no existís. El discurs que envoltava el documental sobre la menstruació, el plaer, el clítoris, les mutilacions genitals, el pèl púbic, la pornografia, els traumes o la influència de la religió no era especialment revelador ni diferent d’altres documentals que han aprofundit en la sexualitat femenina. Però el procés de fotografiar les protagonistes i exposar les vulves d’una manera tan directa era el que ho feia diferent. L’essència de 100 vagines radica en la voluntat d’exhibir allò que per norma i tradició s’ha mantingut ocult, visualment però també socialment. És abordar, a través de la imatge i del llenguatge, allò que s’ha reprimit. I ofereix un missatge de diversitat i de realisme, tant de vivències com de vulves. Trenca l’opressió de l’estereotip femení, que ens ha empresonat històricament en un ideal imaginari tan inexistent com nociu.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats