La 'Weltpolitik' en l’ideari de guerra d’Alemanya (1915)

Article del periodista i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949) publicat a Iberia (2-X-1915), revista catalanista, liberal i republicana editada a Barcelona. Per tal de facilitar la difusió internacional, si més no en països amb llengües romàniques / neollatines, aquesta publicació incloïa textos en català, francès, portuguès i en castellà, principalment. Va aparèixer entre 1915 i 1919 en defensa de la causa dels Aliats durant la Primera Guerra Mundial.

Tots els esforços d’Alemanya en les darreres dècades s'han adreçat a tenir una Weltpolitik, una política mundial. Tant poderós s'ha cregut l'Imperi, que seguint les rutes de la terra i del mar ha volgut estendre per tot el món el seu domini. Ha intentat seguir –tan barroerament!– les petjades d’Anglaterra, la seva envejada parenta i avui odiada enemiga. “O l’imperi del món, o l’enfonsament”, ha cridat l'Alemanya per boca d'un dels seus més famosos escriptors. Aquesta suprema aspiració de la Germània no ha estat per a ella un ideal alt i serè ple de vida i de llum, sinó una mena de desvari frenètic. La Germania, lluitant per l’imperi mundial, dona la impressió d'un epilèptic. No sap conservar la dignitat del gest, la noblesa de les accions. I és que Alemanya no és una nació noble, una nació pròcer. És terriblement forta, i ensems horriblement plebea. És aspra, brutal, grollera i fàtua com els pervinguts. Per a l’imperi del món mai n’hi ha hagut prou amb la força. Ha calgut alhora, i principalment, el geni polític: aquell geni polític que va tenir Roma en l’Edat antiga, que ha tingut la Gran Bretanya en l’Edat moderna, que no té la Prússia, capitana i directora de la nova Alemanya contemporània. L'obstacle més gros per a la realització de la Weltpolitik l'ha trobat l'Alemanya, no pas a l’Anglaterra, ni a la França, sinó en els seus propis defectes. Els bons servents d’Alemanya s'han cregut que podia fer-se una política mundial com se feia una obra de metal·lúrgia, o un producte químic, o una llei de l'Estat. Van oblidar que una política mundial necessita una llarga tradició, una lenta i segura elaboració secular. No basta que un monarca, o un ministre, digui un dia: “Vull tenir una política mundial!” Per tenir verament la llur política mundial, els pobles n'han de venir de mena. I la Prússia no està pas en aquest cas. Li manca la tradició d’Estat mundial, d'Estat pròcer, a la Prússia; li manca, com diu Borgése amb una bella frase, la protecció dels avantpassats. "Anglaterra –afegeix aquest escriptor– fa la seva gran política mundial d’alemanys des de tres segles ençà; Eduard VII, per triomfar, no havia de fer res més que obeir la veu d'un instint hereditari. I la Germània no sap encara, ni per sentir-ho a dir, quina cosa és la política, i creu de debò que tota l’art diplomàtica consisteix en una perífrasi de les paraules de Carles VIII: ‘O ens doneu el que volem o us apuntem les nostres bateries’”. Alemanya, en efecte, no sap quina cosa és política. Com ha de realitzar, doncs, la política mundial, la seva famosa Weltpolitik?Per a dirigir el món, Alemanya compta amb les seves condicions d'organitzadora tècnica. El do de l’organització política, el que verament cal per a exercir sobre el món una acció imperial, Alemanya no el té pas.