El 'Risco de Salomón'

És molt possible que per les meves venes corri un bon raig de sang hebrea, o que l'ascendència del meu llinatge patern sigui jueva, o totes dues coses alhora. Abans de la seva mort, el meu besavi va deixar encarregat per a ell i els seus descendents que a la làpida de granit del panteó familiar, en comptes de la clàssica creu llatina –símbol del cristianisme–, es gravés un símbol que anomenava "el Risco de Salomón". Així pot veure's encara avui, mig ocult per la molsa, al poblet de Caroi, a les terres altes de Cotobade, a les muntanyes orientals de la província de Pontevedra. Imagino que en un temps en què ser jueu o hebreu no tenia gaire bona fama, l'expressió Risco de Salomón (en gallec, un dels significats de risco és relleu) era la manera de dissimular l'origen d'aquell símbol que era gairebé idèntic a l'estrella de David. Ell hi està enterrat a sota. El seu primer fill home el va anomenar Isaac, nom bíblic i jueu per excel·lència. Fins i tot el fenotip transmès a part de la família és molt proper al de les tribus d'Israel. Morè, cara allargada i ossuda, nas prominent... El meu avi Isaac li va transmetre al meu pare, ell a mi, i jo al meu fill Mario.

Encara que amb el temps la família va abandonar els llaços religiosos (ni creus ni relleus de Salomó), de nen vaig créixer amb tota la litúrgia dels ensenyaments bíblics hebreus que em transmetia la meva àvia. La recordo de nen tirant-me, amb una carícia, els cabells cap enrere. Deia que tenia el mateix front que l'Isaac, i que sempre havia volgut que portés el seu nom. El meu avi va morir a la guerra, a Terol, el gener de 1938. La meva àvia va conservar durant molt de temps l'última carta que ell li va enviar anticipant-li la seva mort a la matinada següent, quan els manessin carregar amb baionetes contra la trinxera enemiga. La seva carta va arribar dies després que dos soldats li comuniquessin que havia caigut en combat com un heroi. D'ell en vam heretar també la fe en els auguris. Històries galaiques a la vora del foc.

No he pogut evitar mirar enrere per recordar alguns d'aquests passatges familiars al saber que aquesta setmana, en un digital subvencionat per la Comunitat i l'Ajuntament de Madrid, algú anomenat Fran Carrillo, exsenador del molt moderat i centrat Ciutadans, carregava contra mi, contra Almudena Ariza –la nostra corresponsal a Jerusalem– i contra el president de RTVE, José Pablo López. Ens qualificava de nazis i de continuadors de l'obra de Goebbels, el ministre de propaganda de Hitler. En el cas de l'Almudena m'imagino que ha estat per explicar, amb la professionalitat i la independència demostrada durant dècades a TVE, la realitat que està patint el poble palestí a Gaza i una mica menys a Cisjordània. En el meu cas, per recordar cada nit que això de Gaza és un genocidi, un episodi de neteja ètnica. A les coses cal anomenar-les pel seu nom. L'Almudena està preocupada per la seva seguretat. Ho nota en els directes i en les cròniques quan trepitja el carrer amb un micro de TVE a les mans. Jo tinc més sort. Només he de bregar amb l'odi que exsuden subjectes com aquest Fran Carrillo.

Anomenar-nos nazis i continuadors de Goebbels és el més suau dels qualificatius que ens dedica. Com si fos una partitura in crescendo, sobre el pentagrama del seu article va deixant anar desqualificacions rabioses. Me l'imagino grapejant el teclat del seu ordinador: “Europa woke", "izquierda gulag", "patrón sanchista", "el presentador que quería Goebbels para el Reich de los mil años", "antisemita", "a mamarla Fortes", "Lechero", "razzia nazi", "pope de zurderío", "hez parásita"... Com en tota escala ascendent, remata l'obra amb les notes definitives. Per a aquest apòstol de la moderació i el centrisme, l'Almudena és una jihadista i jo un integrant del comando de Hamàs a TVE. No sé si s'haurà parat a pensar en les implicacions legals d'atribuir-me a mi, a l'Almudena i a la presidència de RTVE la col·laboració amb una cèl·lula terrorista, però m'imagino que en el fragor de picar tecles no se'n deu haver adonat. Més enllà del que diguin els jutges, deixo a la consideració de vostès com qualificar l'autor d'aquesta pàgina, el mitjà que publica aquest escrit i els que el financen amb diners públics.

Quan fa uns quatre o cinc anys un terrorista islamista va penetrar en una sinagoga d'un país del centre d'Europa per cometre una matança, em vaig declarar, en directe, jueu de cor. De la mateixa manera, vaig condemnar durant dies i setmanes els atemptats de Hamàs del 7 d'octubre. Exactament pel mateix, fa mesos que qualifico de genocidi i de neteja ètnica la massacre que el govern de Netanyahu està executant. Que els que van patir l'Holocaust estiguin massacrant amb bombes tot el poble palestí, i condemnant a la fam més inhumana les seves criatures, és una cosa que quedarà gravada en la història de la infàmia com un dels grans horrors de la humanitat. Els ulls i les cares d'aquests nens palestins consumits per la gana i la set són com els dels nens amb pijames de ratlles darrere del filferro espinós d'un camp de concentració nazi. Les fotos de nadons destrossats a canonades i dels seus pares plorant amb els seus cossos ensangonats als braços serà també una vergonya per a tot Occident si no atura ja aquesta matança, si no fa passos perquè la nació i l'estat palestí obtinguin un reconeixement de ple dret.

Igual que els que van criticar l'Holocaust patit pel poble jueu als anys 40 no criticaven Alemanya sinó el règim nazi, els que ara condemnem el genocidi que pateix el poble palestí no estem negant el dret d'Israel a existir, sinó que condemnem els autors d'aquest nou Holocaust, un règim racista i genocida que, igual que aleshores, haurà de retre comptes davant de la justícia. Aquí o en l'altra vida.

Aquest article es va publicar originalment a InfoLibre.