Deixeu la llengua en pau / Si només el divendres fos negre

Sap greu sentir Miquel Iceta o Eva Granados defensant segons quines coses sense posar-se vermells

Deixeu la llengua en pau

El PSC també vol eixamplar la base. La seva. Després de perdre el votant més catalanista de forma constant i reiterada, ara ha ensumat la sang de Ciutadans i ha pensat que, per aquella banda, podria esgarrapar alguns milers de vots d’un partit en descomposició. No cal tenir l’astúcia de José Zaragoza per fer aquesta jugada de manual. El més trist és, però, que per manllevar vots taronges hagin anat a raure a les dues tornades que més vegades hem sentit entonar –i desafinar– a Rivera i Arrimadas: l’adoctrinament de TV3 i el català a l’escola. Sap greu sentir Miquel Iceta o Eva Granados defensant segons quines coses sense posar-se vermells. El PSC, en comptes de penjar-se les medalles que li pertoquin per haver fet que la immersió lingüística fos un model d’èxit col·lectiu, tot d’una es treu de la màniga un presumpte model de flexibilitat plurilingüística que, segons ells, serà més fidel a la realitat del nostre país. La realitat social –que no ens enganyin– és que el català ja és, tan sols, la llengua habitual d’un terç dels nostres habitants. Si aparquem la quantitat i mirem la qualitat del català que es parla i que s’escriu, encara és pitjor. Aquí es pot viure tota la vida, i arribar a morir, sense haver dit ni un maleït “bon dia”. En canvi, tothom coneix el castellà a Catalunya. Com bé explica Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, el 1981 un 1,5% dels catalans havien nascut a l’estranger; ara hi han nascut el 18,2% dels habitants. Són gent que, majoritàriament, parla àrab, romanès i amazic com a primera llengua. També explica que només un dels deu canals més vistos a la nostra televisió emet en català. Les dades, sempre al rescat. El castellà, aquí, ni té cap problema, ni està en perill. El català sí, més enllà dels vots i de la demagògia. Ja poden anar dient, passades les eleccions, que per al PSC Catalunya és una nació. Predicar sal i vendre vinagre acaba sent un mal negoci. 

Si només el divendres fos negre

Parlant de bons i mals negocis, ja ha arribat el Black Friday. En principi, res en contra de l’estímul comercial. Si els fabricants i els botiguers fan un bon calaix i els compradors ens podem beneficiar d’algun descompte, benvingut sigui. Però, a mesura que vas rascant –les dades, de nou, al rescat– t’adones de tres circumstàncies: allò que els comerciants venen ara ho deixaran de vendre durant la campanya de Nadal. Tan sols és una venda anticipada que, a més a més, ara la cobren més barata per les ofertes del dia. La segona reflexió és que ja no és un dia. El divendres estricte de fa tres anys va passar a ser tot el cap de setmana i, enguany, ja sento anuncis de grans cadenes que venen una mica de tot que parlen dels quatre dies del divendres negre. Més enllà de l’oxímoron, ja es veu a venir que no trigarem a convertir el divendres en una setmana sencera. I la tercera dada, i potser la més preocupant: el peix gros es menja el peix petit. Qui més es beneficia d’aquesta campanya són els grans establiments, que poden collar més els fabricants per aconseguir millors preus, perquè compren moltes més unitats, o que poden fer més inversió en màrqueting... Qui en surt més perjudicat? El de sempre. El botiguer, el comerciant de barri o de població mitjana que veu com, per preu i comoditat, el seu client se’n va de grans superfícies i que perd, ara al novembre, una venda que hauria pogut fer per Nadal o Reis. Si al dia d’avui li sumem l’èxit exponencial del comerç electrònic, quantes sabateries, llibreries, perfumeries no aniran abaixant la persiana? Fa vint dies, a la llibreria l’Altell de Banyoles, una clienta es va quedar parada que li emboliquessin un llibre per regal. A Amazon no l'hi fan. A les llibreries no només emboliquen. T’escolten, t’aconsellen i t’orienten. Millor encara, et somriuen. La meva aposta, per avui i per al futur, és clara. Encara que nedi a contracorrent. 

Més continguts de