Xavier Gosé, més que un dibuixant graciós i elegant (1965)

De l’article del crític, advocat i assagista Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998) a Serra d’Or (III-1965). Demà passat farà cent deu anys de la mort de Xavier Gosé (Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915). Dibuixant i pintor, Gosé va ser un dels il·lustradors de revistes més apreciats a l’Europa elegant fascinada per l’art nouveau i l’art déco. Va dictar el disseny de moda femenina més refinada del seu temps i va representar plàsticament el to dels cercles mundans de París.

[...] L’obra de Xavier Gosé dins la història de l’art modern català constitueix un esforç aïllat difícil de connectar amb una aportació col·lectiva d’escola o de tendència promocional. L’índole peculiar del treball que realitzà i que determinà el seu èxit social el desvinculà de Catalunya, estèticament s’entén, perquè des d’un punt de vista afectiu això no es produí mai, puix que mostrà, en més d’una ocasió, la seva fidelitat al país [...] El to menor que forçosament tingué la producció de Xavier Gosé i el fet que esmercés les seves indiscutibles aptituds de dibuixant en tasques d’il·lustrador o de cronista gràfic del món frívol no justifiquen un oblit que seria de doldre, en primer lloc, perquè són ben pocs els artistes catalans que hagin assolit la privilegiada situació que comporta una cotització internacional, i, en segon terme, perquè encara són menys les personalitats nostres que hagin excel·lit en una especialitat com la seva, que, per bé que sigui menystinguda per alguns per superficial, li permeté de provar que posseïa la gràcia i el sentit de l’elegància, que són les mateixes qualitats que han fet valorar, generalment, l’obra de Pisanello, Van Dyck, Watteau o Fragonard, posem per cas. D’altra banda, en el moment d’analitzar la producció de Gosé, cal no reduir tots els seus mèrits als que acabem d’esmentar. Fou quelcom més que un dibuixant graciós i elegant. El domini que tenia de la línia el portà (en una superació del serpentejar típic de la fi-de-segle) a una accentuació dels traços rectilinis i angulosos, a una geometrització de les formes humanes que, en certa manera, pot considerar-se pre-cubista. Si Toulouse-Lautrec s’avançà als temps, també aquest fou el cas de Xavier Gosé. El tema predilecte de l’un i l’altre, en el fons sorprenentment coincident (el món de la prostitució, desvergonyida i sòrdida en l’obra del fill d’Albi, encoberta i perfumada en els dibuixos del lleidatà), és una qüestió secundària. Afegirem, per acabar, que l’obra de Gosé, malgrat la seva singularitat, tingué, després de la mort de l’artista, una repercussió innegable a Espanya. A casa nostra, en la d’una figura poc prodigada: Ramon Roqueta [dibuixant (Barcelona, 1888-1933)]. A Madrid, la influència per ell exercida fou més visible en la producció del grup d’il·lustradors que podríem anomenar de La Esfera, representat per noms com Federico Ribas, Roberto M. Baldrich i Rafael Penagos. En els dibuixos d’aquest darrer –personalitat molt celebrada al seu temps– l’empremta de Xavier Gosé és evident, tot i que entre l’obra de l’un i de l’altre hi ha una gran diferència: exageradament podríem dir que és la mateixa que separa Proust d’'El Caballero Audaz’ [pseudònim de José María Carretero (Montilla, 1887 - Madrid, 1951), periodista dissolut vinculat a la revista La Esfera] .