Brexit, alguns fets
Els darrers dies s’està parlant molt del Brexit. I s’estan repetint als mitjans algunes idees que em semblen imprecises i sovint superficials. Amb l’objectiu d’ajudar a reflexionar sobre el tema, m’agradaria comentar alguns fets.
El referèndum sobre la possible sortida de la Unió Europea (UE) del Regne Unit (conegut com a Brexit) va tenir com a base la denúncia de mancances que pateixen les institucions europees. I aquesta denúncia no està mancada de raons: falta de control dels fluxos d’immigració, excés de burocràcia a Brussel·les, escassa praxi democràtica de les institucions, etc. El problema és que aquestes realitats, aquestes mancances –que estan en permanent procés de perfeccionament– van ser aprofitades pels partidaris de la sobirania absoluta del Regne Unit. És a dir, els partidaris que la voluntat dels britànics no estigui sotmesa a cap institució que no sigui britànica. Aquesta és una opció com qualsevol altra.
El referèndum el van guanyar, per poc marge, els partidaris del Brexit. I aquest és un fet. Ara molts d'aquells a qui no va agradar aquest resultat busquen justificacions. Una consisteix a dir que els promotors del Brexit van mentir durant la campanya. Aquesta excusa no val. Durant la campanya d’una convocatòria on hi ha votants, tothom menteix, exagera o presenta les coses segons els seus interessos. La realitat és que els contraris al Brexit van fer una campanya lamentable i, a sobre, els esdeveniments durant el període de campanya van jugar-hi en contra –entre d’altres, l’arribada irregular de més d’un milió de refugiats descontrolats provinents, la majoria però no tots, de Síria–. La imatge d’Europa va ser la de supèrbia i desinterès per mantenir el Regne Unit dins la UE. A més d’exhibir caos, una gran descoordinació i incompetència en els temes que els partidaris del Brexit precisament criticaven. Per tant, demanar la repetició del referèndum sobre el Brexit –cosa que a aquest columnista li encantaria– no té sentit. I no és just. Les decisions d’un referèndum s’han de respectar i implementar –no com va fer el Tribunal Constitucional espanyol respecte a l’Estatut del 2006, gràcies a unes regles mal dissenyades en l’entramat legal constitucional espanyol–. No es poden anar demanat repeticions de referèndums fins que surt el que volem.
L’opinió dels britànics manifestada en aquest referèndum va ser entomada pel seu Parlament (la Cambra dels Comuns), que va decidir que el resultat fos un mandat a complir. Per tant, el Parlament britànic i el govern tenen una ordre clara i diàfana: treure el Regne Unit de les institucions de la UE. Com? Es pot sortir amb acord o sense acord. I aquesta és la discussió que ha durat tants i tants mesos. I que ha costat el càrrec a la primera ministra May.
Per què la senyora May no se n’ha sortit? Doncs perquè el Parlament britànic no ha aprovat l’acord de Brexit que ella va negociar amb la UE. Però aquest Parlament no accepta, tampoc, sortir de la UE sense acord. I per què tot està sent tan complicat? Doncs perquè la societat britànica està dividida pel que fa al Brexit –recordin que el marge de victòria del referèndum va ser mínim–. Aquesta complicació ha estat presentada aquí, entre nosaltres, com una mancança de la democràcia britànica, quan es tracta de tot el contrari. Els parlamentaris britànics no es deuen al seu partit, principalment. I durant moltes setmanes aquests parlamentaris han anat a la seva circumscripció –recordin que cada parlamentari ha estat elegit personalment per representar el seu districte, ja que els electors no voten partits sinó persones– per confirmar si havien de donar suport, o no, al tractat acordat per la senyora May. O, fins i tot, si havien d’oposar-se al Brexit. L’atzucac en què s’ha trobat el Parlament britànic és conseqüència de l’imponent debat democràtic que ha tingut lloc en la societat britànica mitjançant els seus representants. I malgrat que els resultats no agradin, l’exercici de democràcia està sent una lliçó magistral. La dificultat no prové de cap incompetència del sistema, sinó del fet que la societat britànica, en aquest tema, està dividida i no pren una decisió clara. Res més.
L’acció del primer ministre Boris Johnson –personatge que a mi se’m fa grotesc– d’allargar la temporada d’inactivitat del Parlament no és tan estúpida. El mandat dels britànics va ser clar: treure el Regne Unit de la UE. Si es pot, amb acord –així ho transmeten els electors als seus diputats de districte cada setmana–. Però, altrament, sense acord. L’única cosa que el senyor Johnson persegueix, i això és una opinió meva, és forçar, d’una vegada, la decisió portant les coses al límit. Per ara no sembla existir una tercera via.
