Catastrofisme meteorològic

El país té tendència a deixar que determinats temes importants siguin gestionats com una afició més

Soc dels convençuts que estem davant d’un canvi climàtic. Massa científics hi estan d’acord i sembla ser que s’ho han mirat del dret i del revés. I, què volen que els digui, reconec que m’agradaria que aquí hi plogués de manera més racional. Però, al capdavall, el clima del qual gaudim ja m’està bé. Sense aquest clima no tindríem el paisatge que tenim. Que els catalans potser seríem millors? O pitjors. No se sap mai.

Jo seria dràstic en el tema d’anar forçant l’adaptació d’hàbits necessaris per alleugerir aquest canvi –sempre que això no comportés renunciar al bacallà a la llauna, ni a un bon rostit ni a altres lúcides delícies que els vegans, sempre amatents per amargar-nos l’existència, voldrien colar en el paquet de mesures–. Per tant, prohibiria esglaonadament, però de manera sostinguda, la fabricació de bosses de plàstic; subvencionaria els cotxes híbrids; prohibiria pujar massa al Pirineu (perquè els barcelonesos l’acabaran devastant, creguin-me), de fet encariria, en general, els desplaçaments amb automòbil (per això sostinc que les autopistes gratuïtes són una barbaritat i penso que convindria posar un peatge per entrar a Barcelona); carregaria els neulers sobre el turisme de masses per fer-lo inviable (ja he començat a veure turistes xinesos pel meu poble); encariria els productes que no són de proximitat i que ja tenim prou bons aquí (per tant, el xampany i la carn de bou, per exemple, s’haurien de continuar portant de lluny)... En definitiva, taxaria –o prohibiria directament– aquelles activitats contaminants a les quals l’infantilisme i una modernitat tan esnob com capritxosa ens obliguen.

I així com crec fermament que estem patint un canvi climàtic contra el qual cal actuar immediatament –les autoritats ja fan tard–, també vull manifestar de forma solemne que estic fermament convençut que els peus plans no són conseqüència del canvi climàtic. Ni tampoc crec que l’efecte hivernacle sigui responsable que el Procés vagi pel camí del pedregar. Oi que m’explico?

Algú ha decidit, i el país ho accepta, que els portaveus d’aquest fenomen del canvi climàtic siguin els homes i les dones que ens prediuen el temps que farà –un temps que, després, no acostuma a fer–. Cras error. És com si encarreguéssim a la Guàrdia Urbana que ens parlés de com seran els cotxes del futur. Actors tangencials.

Els que prediuen el temps als mitjans estan obligats a exercir, simultàniament, el rol de periodista. Lògic. I quan se senten orfes de notícies, les generen. Sempre provocant alarma, això sí. “Que potser ara no, però la setmana que ve sí, farà un fred que pela”. “Que si la mitjana de temperatures és 30 i avui només fa 25 graus –sense raonar que a la mitjana de 30 potser s’hi ha arribat perquè hi ha molts dies de 25 i molts altres de 35, però mai de 30 exactes–". Tinc observat, també, que són gent delitosa dels rècords. “Que si des de l’any 2005 el pantà X no estava tan buit –o tan ple, tant li fa–". O ens expliquen que a tal poble els seus habitants –que no estan per romanços i tenen, com la majoria del país, una tendència innata a la hipèrbole recordadora– mai havien vist un mes amb tan pocs bolets. I, quan no hi ha tema local, ens saturen amb imatges d’una inundació que ha tingut lloc en un indret on Déu va perdre l’espardenya i que, si no fos perquè ara tenim internet, tots diríem que es tracta de Mart, i que ens importa un rave. Però no, ara hem de patir!

Fa uns anys van venir a casa uns amics britànics que parlen espanyol. Estàvem mirant TV3. A tot això, van emetre l’espai del temps. Al cap d’una estona un d’ells, dels nostres hostes, va dir: “¿Qué explica ese hombre durante tanto rato? Para decir si mañana lloverá y hará frío no hace falta tanta monserga..." Ep, i l’amic, a diferència de les “pantojitas” Roldán i Arrimadas, no tenia cap animadversió cap a TV3! I és que, a casa nostra, parlar permanentment del temps als mitjans de comunicació s’ha convertit en una manera d’emplenar les hores amb una vacuïtat que només es veu superada per les tertúlies. El país té tendència a deixar que determinats temes importants siguin gestionats com una afició més –per això s’obren tants restaurants.

Prou que m’agradaria que fóssim més civilitzats, liberals i democràtics. Hi ha estudis seriosos que correlacionen els països de pluja racional amb el bon funcionament de les seves institucions democràtiques. Si és així, molt em temo que algun dia els debats sobre salut democràtica formaran part de l’espai de predicció meteorològica.