El Constitucional anul·la la llei que permetia revocar els senadors designats per les Corts Valencianes
La sentència considera que la norma excedeix les competències autonòmiques
ValènciaEl ple del Tribunal Constitucional (TC) ha declarat per unanimitat inconstitucionals i nuls diversos preceptes de la llei de designació de senadors en representació del País Valencià que establia la compareixença obligatòria a les Corts Valencianes dels senadors triats per aquesta cambra autonòmica i que també fixava els supòsits pels quals se'ls podia revocar.
La resolució atén la petició d'anul·lació presentada pel grup parlamentari del Partit Popular al Senat i considera que els preceptes impugnats excedeixen les competències autonòmiques i vulneren l'article 67.2 de la Constitució, que garanteix el lliure mandat polític per als membres de les Corts Generals.
La sentència considera que les normes autonòmiques no poden imposar deures de cap tipus sobre els senadors que són membres d'un òrgan constitucional de l'Estat i subratlla que el caràcter obligatori de les compareixences informatives no té suport en cap competència autonòmica, és contrari a l'Estatut valencià i, per tant, inconstitucional.
No a "la dependència política" de les Corts
El TC també assenyala que els senadors de designació autonòmica queden sotmesos a l'ordenament jurídic estatutari només pel que fa a condicions i modalitats de la seva designació i que, així mateix, també seria inconstitucional preveure una compareixença anual obligatòria davant les Corts Valencianes. La resolució afirma que la llei vulnera de forma explícita la Constitució, ja que col·loca els senadors en una "inequívoca situació de subordinació a les Corts Valencianes, o de dependència política de la mateixa cambra".
L'alt tribunal remarca que la norma vulnera la naturalesa constitucional de la representació política de tot el poble espanyol i conclou que aquest precepte tan sols el pot establir la Constitució espanyola i no cap altra font ni estatal ni autonòmica que hi estigui subordinada.
La sentència defensa que una norma autonòmica no pot ni imposar deures o controls sobre els membres d'òrgans constitucionals de l'Estat ni completar el règim jurídic del cessament d'aquests senadors.
En relació a la pèrdua de confiança, la sentència argumenta que introdueix una genuïna responsabilitat política, que resulta incompatible amb la Constitució i que, per tant, tampoc podria ser susceptible de regulació, ja que la no subjecció a mandat imperatiu de diputats i senadors comporta la garantia constitucional que cap d'ells podrà quedar, en l'exercici del càrrec, sotmès a voluntats alienes.
La resolució explica que la Constitució preveu dos mecanismes d'elecció del senadors, la directa pels cossos electorals i la designació per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes i que, aquestes últimes tenen una posició constitucional idèntica a la dels altres membres de les Corts Generals. Al respecte, tan sols remarca que l'única diferència és que el seu mandat conclou una vegada finalitza la legislatura en què varen ser designats.
