Pirineus 18/07/2020

La nació del Pirineu de Joan Maragall

La reivindicació de la nació pirinenca no ens és estranya actualment, fins i tot ens agrada

3 min

Amb la Renaixença, el moviment cultural a Catalunya es desplega entre els que reivindiquen dues tendències ideològiques: una que agleva el passat medieval conservador, i l'altra que defensa la modernització de la llengua catalana i una visió crítica de la història nacional. Uns i altres reivindiquen, però, la natura i la muntanya. Neixen les associacions excursionistes i els Jocs Florals amb el lema Patria, Fides, Amor. S'exalten els valors de la muntanya, el Canigó, Montserrat, el Pirineu. El positivisme i el coneixement científic forma part del modernisme cultural. I és a partir del gran poema Canigó de Verdaguer (1886), que el Pirineu és exaltat com el gran reialme on s'arrelen els petits països fronterers del muntanyam. El Noucentisme l'hi dona més sentit. Però és Joan Maragall qui en descriu el sentiment nacional pirinenc amb la seva Glosa, (1904) que guanya la Flor Natural dels Jocs Florals, i descriu el sentiment pirinenc de nació.

Entretant es reconstrueix el monestir del Canigó i de Cuixà amb l'empenta del Bisbe Juli Carselade du Pont des de Perpinyà. També el de Ripoll de la mà del Bisbe Morgades. I Maragall identifica el Pirineu com la columna vertebral d'una gran nació de diverses llengües i valls i cims i cultures que ens transporta al segle VIII i més enllà del XII, doncs el Pirineu és per Maragall la pàtria dels pastors, dels ramaders, de la gent del muntanyam que habiten sota l'Aneto, la Maladeta i el Canigó, que fan Marques territorials, que fan Tractats de Pau, que signen acords de Pau i Treva i Patzaries, tot i les guerres entre les monarquies francesa i espanyola. Països pirinencs com Andorra, el Bearn, Foix, Cerdanya, Aran, Àneu, Ribagorça, etc., mantenen acords de pastura entre valls. Glosa es creu que fou escrita a Cauterets i Maragall intercala a més els versos d'una cançó del país gascó que acabarà sent l'himne oficial de la Val d'Aran i que de fet és l'himne del Pirineu:

Aquelles muntanyes – que tan altes són

Em priven de veure- mos amors on són

Aquelles muntanyes – que s'abaixaran

i les amoretes – que pareixeran.

I Joan Maragall ho veu així:

Jo no sé com, pro un vent de profecia

corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
 jo no sé quan,

pro vindrà un dia que el Pirineu regnarà!

Vosaltres els del mar cap a Baiona,

vosaltres els de Pau i d'Argelers,

vosaltres de Tolosa i de Narbona

i los del bell parlar provençalès;

i tu, Aragó més alt, i tu. Navarra;

¡oh! catalans que a l'altre mar sou junts,

alceu els ulls al mur que ara ens separa:

s'acosta el dia que serem tot uns...

No ens podem enganyar, el Maragall de Glosa és fruit del Canigó de Verdaguer, tot superant les llegendes i les tradicions, les històries antigues i les velles evocacions, per centrar-se en una descripció geogràfica i també de les llengües parlades en recòndits indrets del muntanyam per explicar l'impuls renovat de la força que representa el territori i reivindicar un nou equilibri estratègic que doni al Pirineu la grandesa perduda a través dels segles. Per això, la reivindicació de la nació pirinenca no ens és estranya actualment, fins i tot ens agrada, ens possibilita com una regió més d'una Europa unida, i podria ser una de les múltiples regions modernes que s'esbossen en un llunyà sentit de fraternitat entorn del gran arbre caigut, que és com Verdaguer descriu el Pirineu.

Nostra parla suau, que s'acolora

als mil reflects de nostres valls semblants,

d'uns amb altres es prou entenedora:

tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.

Tots davallem de la mateixa alçada,

tots bevem l'aigua de les mateixes neus,

nostres cançons tenen igual tonada,

i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.

De mar a mar només hi ha uns Pirineus.

Jo hi tinc l'amor i és ell el qui m'inspira.

Donzelles i fadrins ja m'entendran:

¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,

i si ara un cor aimant — és la nova guspira,

d'un nou incendi els cims s'abrandaran!

I és que les terres pirinenques saturades d'habitants, encara no feudalitzats, en poc temps seran lliures sota el guiatge dels comtes hispans. La llibertat fou la guspira de la nació del Pirineu.

stats