El renéixer de la revista Ripacurtia

Ripacurtia ha resultat ésser un instrument per a parlar d'aspectes fonamentals pel territori

OSCAR JANÉ
OSCAR JANÉ Historiador i membre del Centre d'Estudis Ribagorçans

Des del 2003, el Centre d'Estudis Ribagorçans treballa per posar en valor la cultura i el patrimoni d'un dels territoris més extensos del Pirineu, la Ribagorça. Alta Ribagorça per la banda catalana i Ribagorça (Ribagorza) per la banda aragonesa, és un dels territoris "perifèrics" que queden a cavall entre dues realitats administratives (autonòmiques) tot i el seu trellat històric. En aquest sentit va néixer llavors la revista  Ripacurtia, la qual ha resultat ésser un instrument per a parlar d'aspectes fonamentals pel territori com ara la formació de la pròpia identitat del seu espai i de la gent, la despoblació, la importància de les dones en l'activitat econòmica i cultural o les relacions econòmiques entre Catalunya i l'Aragó en aquest espai.

Amb tot, la crisi econòmica de fa deu anys va afectar l'activitat de la publicació que, per sort, va renéixer l'any passat amb un acord editorial de coedició amb l'editorial pirinenca Anem Editors. En aquest sentit, la revista afegeix l'adjectiu "pirinenca" per reforçar l'obertura de la mirada –lògica– dels seus editors respecte de les valls veïnes. Així, el 2019 ja es va publicar un primer exemplar de la nova època sobre les fronteres pirinenques. Enguany veu la llum un número dedicat al patrimoni industrial i miner. Un patrimoni sens dubte fonamental i que troba un mirall arreu del Pirineu, del qual se n'havia parlat ben poc respecte a la Ribagorça, més acostumada a observacions en relació al patrimoni romànic o fins i tot l'hidràulic.

La Ribagorça ha vist com, durant el segle XX, a mesura que part del territori vivia els efectes del despoblament o les transformacions lligades al món agrari, l'aposta per l'àmbit industrial va incentivar l'arribada de persones d'arreu arran de l'explotació dels minerals. Tanmateix, l'explotació i el posterior abandonament de les mines de carbó de Malpàs (i les de plom de Cierco) va donar pas a un paisatge diferent. L'impacte paisatgístic va donar pas a una transformació demogràfica i econòmica de la comarca. Va aparèixer tot un discurs i una contraposició de concepcions sobre la política territorial, sobre les necessitats del territori, que en realitat és un debat sobre les necessitats de la indústria extractiva. Tot plegat hauria d'ajudar a entendre el rol assignat a la Ribagorça en el context socioeconòmic del moment, i fins a quin punt aquest rol contempla la població autòctona o és el resultat d'interessos a vegades especulatius. La mineria, presa ara com a patrimoni industrial, pot ajudar a explicar, a revisar i a reincorporar indrets i coneixements que havien quedat en una certa penombra.