Dos milions que hauran de fer-se fotre

Abans les campanyes es feien en vers i, després, es governava en prosa. En aquestes eleccions, tan delicades per al futur d’Espanya, la campanya electoral és el pitjor exemple de les paraules aspres. Cada frase, una escopinada. Cada titular, una ofensa. Hi ha tres partits que, més que programa, tenen un sol argument de vendes: veure qui serà més dur en el càstig per a Catalunya. Atès que l’aplicació de l’article 155 immediat i indefinit ja és denominador comú, han de veure a qui se li acut la pirueta més repressora. Les pensades van des de la detenció ipso facto del president de la Generalitat, Quim Torra, al control absolut de les tres M que els treuen de polleguera: mestres, mossos i mitjans públics. I aleshores, amb una posició central i més moderada, apareix un Pedro Sánchez que, per no quedar com un figaflor, ja avisa que el PSOE evitarà negociar amb ERC o JxCat encara que els necessiti per ser investit. És a dir, ni negociació, ni diàleg, ni res de res. L’independentisme ha perdut, hi ha dos milions d’empestats i, en el millor dels casos, els continuaran ignorant. En nom de la pàtria, miopia política.

Més continguts de