Absolució versus defensa tècnica amb eximents

Els lletrats dels acusats atacaran la rebel·lió, la sedició i la malversació
Escolta aquí l'article d'Ernesto Ekaizer

Siguem realistes. ¿Hi ha possibilitats que prosperi l’absolució de tots els acusats? No. Aleshores, ¿és possible esgrimir amb una defensa de caràcter tècnic i pragmàtic les circumstàncies eximents o atenuants previstes al Codi Penal per rebaixar la pena? És possible.

Gràcies als escrits presentats, ja sabem que les defenses combatran l’existència de la rebel·lió sense obrir la porta a un delicte que suposaria una pena menor, la sedició. Ara bé, els lletrats no estan sols qüestionant la rebel·lió. L’advocada de l’Estat Rosa María Seoane -que acusa per sedició-, va dedicar els últims deu minuts del seu al·legat final a demostrar, no sense eficàcia, que la violència no era la via principal del Govern per aconseguir l’objectiu de la independència. La conducta dels Mossos d’Esquadra i la manipulació de la seva actuació seran objecte d’una anàlisi detallada per part de la defensa de Joaquim Forn. La Fiscalia va triar els fets que servien per a la seva tesi i va rebutjar els que la desmuntaven.

Però, més enllà de la manca d’elements reals de violència i de la ineficiència del concepte de “violència inversa” -creativitat de l’instructor i dels fiscals-, el tema de la sedició té interès des de la perspectiva jurídica. Quan s’aborda es pot entrar en el dret fonamental de reunió i manifestació, que la doctrina del Tribunal Constitucional equipara al dret d’expressió. També perquè, tot i que portat als límits, tant el 20-S com l’1-O es va poder defensar aquest dret d’expressió, reunió i manifestació. Els lletrats podrien recórrer de manera persuasiva a la jurisprudència ingent del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) respecte a aquests drets, tant pel que es coneix com a “efecte desànim” en l’exercici dels drets humans com, decisivament, al “principi de proporcionalitat”.

El precedent d’Herri Batasuna

Els dos temes van ser objecte de la sentència del TC sobre el recurs d’empara presentat pels membres de la mesa nacional d’Herri Batasuna contra la sentència del Suprem de novembre del 1997, que va condemnar-los a set anys de presó per col·laboració amb banda armada per la seva actuació en la campanya del 1996.

El 20 de juliol del 1999, el TC va assenyalar que, si bé la difusió de les idees d’HB no eren un “exercici lícit de llibertat d’expressió”, les conductes incriminades eren “activitats d’expressió d’idees i informacions” i constituïen “una forma de participació política”. El TC mantenia que una sanció penal “desproporcionada” podria “produir efectes de desànim respecte a l’exercici lícit d’aquests drets”. Per tant, concloïa, la pena no podia ser la màxima perquè els dirigents d’HB van actuar “en un àmbit en el qual les formacions polítiques han d’operar amb la més gran llibertat, sense més limitacions que les estrictament necessàries per preservar la llibertat dels ciutadans”.

I afegia: “Encara que els missatges contenien elements intimidatoris, i els recurrents no van ser condemnats per l’exercici lícit de les llibertats de participació, d’expressió i d’informació, sinó per col·laboració amb banda armada. A partir d’aquesta sola constatació no cal excloure que l’establiment de certs tipus penals o certes interpretacions que se’n facin pugui afectar els drets esmentats, si més no indirectament”. La sentència insistia en la necessitat de “no tenir una reacció penal excessiva” perquè podia provocar desànim “sobre l’exercici legítim d’aquests drets, ja que els seus titulars, sobretot si els límits penals estan imprecisament establerts, poden no exercir-los lliurement davant el temor que qualsevol extralimitació serà severament sancionada”.

Eximents i atenuants -com les meigas, que haberlas haylas - s’han de buscar tant en una defensa tècnica com en una de pragmàtica.