PROCÉS INDEPENDENTISTA

Artur Mas: “La reacció a la sentència no ha de ser la solució fàcil de convocar eleccions”

Entrevista a l'expresident de la Generalitat

L’expresident de la Generalitat Artur Mas, inhabilitat pel 9-N fins al febrer del 2020, explica a l’ARA com veu la situació política a Espanya, el rumb que ha de prendre el Procés i la reordenació de JxCat, que la veu urgent i la situa entre aquest estiu i la tardor. Malgrat les veus que l’empenyen a tornar a primera línia, diu que no en té cap ganes.

Com va la reconstrucció de JxCat?

Hi ha la consciència i l’acord general que realment s’ha de posar fil a l’agulla per ordenar definitivament aquest espai. És cert que els intents que hi ha hagut fins ara no han estat del tot reeixits, però no és menys cert que la marca JxCat cada vegada va sent més coneguda i cada cop qualla més. Es tracta de passar d’una marca, JxCat, de la qual pengen el PDECat, la Crida i gent que no està ni en un costat ni en un altre, a una organització ben endreçada. Amb el president Puigdemont en vam parlar a Bèlgica i coincidim en aquest objectiu, i ara el que s’ha de fer, simplement, és posar fil a l’agulla. S’ha de resoldre, a tot estirar, passat el període estiuenc.

Com es posa sota un paraigua tots aquests grups que no pensen precisament igual?

Sí, això ha passat sempre. També a CDC hi havia visions diferents, però finalment hi havia tots aquells punts en comú que permetien treballar en un projecte comú. Tampoc som tan lluny de la millor visió del que Convergència va representar. Però, efectivament, això ara s’ha de fer. Fer-ho vol dir que les persones que ara estan al davant posin fil a l’agulla. Que estableixin un mètode a través del qual es pugui arribar d’aquí no gaires setmanes al punt en què hi hagi un partit, JxCat.

Puigdemont ho liderarà?

Jo entenc que sí. El que jo vaig entendre de la nostra conversa és que ell, efectivament, està en disposició de posar-s’hi. Evidentment té unes limitacions, perquè quan ets a 1.300 quilòmetres de distància no pot ser el mateix que si fossis aquí. Però després d’haver-se presentat un altre cop a les eleccions, d’haver revalidat un bon resultat, tot això apunta en la línia que ell pugui realment exercir aquesta funció de representativitat, fins i tot de lideratge d’aquesta reconstrucció.

JxCat ha perdut vots en les eleccions municipals i al Congrés. Per què?

Ara hi ha un moment de molta confusió entre la ciutadania, entre l’electorat, per la situació en la qual ens trobem. I aquesta confusió en l’espai de JxCat es fa una mica més evident. També hem de diferenciar molt entre les eleccions que hi va haver a Madrid i les municipals. Perquè fixi’s que així com en les eleccions espanyoles la marca i el pes dels partits pesa més, en les eleccions municipals molt sovint pesa sobretot la figura de la persona, i per tant de l’alcalde o alcaldessa, del candidat o la candidata.

Els alcaldes han de tenir un rol en la reconstrucció del seu espai?

En soc totalment partidari, sabent que primer han de fer d’alcaldes. Ara, és evident que també poden ajudar en la reconstrucció. És molt important que es pugui recompondre bé JxCat perquè hi ha molta gent que se sent orfe.

Què han fet malament?

El que no s’ha fet prou bé és haver contribuït a crear aquesta certa confusió que tenim. Portem molt temps que no es parla prou, a parer meu, del que volem que sigui aquest país. Es parla molt de com votem, de si votem, de la repressió, desgraciadament del judici i de la presó, de l’exili. De tot això se’n parla molt i és lògic, perquè la persecució és real i la manca de propostes polítiques de Madrid també. Ara, s’ha de fer un esforç addicional per explicar quin tipus de Catalunya volem arribar a crear en aquests propers anys.

S’està abandonant la gestió?

No, això seria un judici molt sever i no real. Segueixo una mica l’acció dels departaments i veig que estan fent coses. També és cert que són desconegudes o no sobresurten.

Dins del PDECat hi ha gent que es resisteix a ser part de JxCat.

Les persones que puguin pensar això, en el moment que vegin que JxCat representa els valors fundacionals del PDECat i, en definitiva, el model de país que també defensa el PDECat, no s’oposaran a la creació d’aquest espai comú. Perquè és el que convé a tots.

Quina estratègia els uniria a tots?

Primer, des del punt de vista nacional, l’objectiu segueix sent la independència o, com a mínim, la defensa del dret a l’autodeterminació. Segon, som un partit per prendre decisions, tenim vocació de sortir al camp i jugar. I tercer, un país no el construeix només el poder públic, també la societat civil organitzada a tots els nivells. Hi ha d’haver partits, com JxCat, que hi confiïn.

ERC els ha agafat l’espai?

És evident que ERC ha tingut alguns èxits electorals. Això és innegable. És curiós que aquest èxit arribi en un moment en què ERC, respecte de fa un any i mig, canvia molt el seu plantejament. D’haver d’anar molt de pressa i pressionar, a unes posicions més ajustades a la realitat que tenim en aquest moment. Celebro que hi hagi hagut aquest gir. Però JxCat també ha tingut èxits electorals. Estem en un terreny de joc una mica més equilibrat, on no sempre guanya el que guanyava. Però no és que algú hagi pres l’espai dels altres irreversiblement.

Vostès també van caure en aquesta pressa. En el termini dels 18 mesos per a la independència.

Sí, va ser un error. N’hem d’aprendre. Posar-se terminis posa una barrera que, en la mesura que la gestió és tan enormement complexa, s’acaba girant en contra com un bumerang. Jo d’alguna manera també hi vaig caure. No tant en la pressa, sinó en el concepte de posar els terminis. També li he de dir que hi vaig caure perquè mai vaig tenir la majoria per poder portar les coses tal com jo les volia portar. Se’ns va pressionar molt en aquella època per anar de pressa.

La pressa és ara a JxCat?

No he sentit en cap moment que hi hagi un pla concret per anar molt de pressa a fer no sé què.

Quines altres lliçons s’han après?

Primer, que en un estat com Espanya, membre de la Unió Europea, un tema polític com el que planteja el sobiranisme català pot ser tractat simplement amb un esquema de repressió pura i dura. Segona lliçó: els estats de la Unió Europea tampoc es mouen del tot. Tercera lliçó: quan el món sobiranista pressiona molt i porta les coses molt enllà, que té dret a fer-ho, també es provoca dintre de la mateixa Catalunya una reacció d’aquella gent que abans eren indiferents a l’autonomia i que s’organitzen políticament per combatre la idea de la independència. Una altra lliçó: un projecte seriós com la independència no es pot fer si no hi ha travada una unitat interna entre els actors que l’han de dur a terme.

Amb quina majoria?

Sempre es posa la càrrega de la prova als independentistes, però mai es diu que els que estan en contra de la independència tampoc passen del 50%. Els comuns sempre han dit que ells no volen ser comptats en el no ni tampoc en el sí. També defenso, però, que cal guanyar més legitimitat, majories més clares i definides.

La qüestió és poder gestionar l’endemà de la independència.

És un punt clau. El que ens ha de preocupar és com arribem a la independència real. Hi ha dos possibles plantejaments: arribar-hi en un referèndum acordat o anar creixent en la majoria, que sigui molt clara i que en algun moment provoqui una reacció de legitimitat a nivell europeu i a nivell internacional que ens porti a la solució definitiva. Crec més en el segon plantejament que en el primer. No m’imagino l’Estat seient amb les institucions catalanes i acordant els termes d’un referèndum en què es plantegi la possible independència de Catalunya.

Aquesta via porta a facilitar la investidura de Pedro Sánchez?

JxCat no s’ha pronunciat encara sobre el que cal fer. La meva opinió és que si ens poguéssim deslligar legalment de l’Estat a molt curt termini i poguéssim crear l’estat català, seria partidari de desentendre’m del que passa en la política espanyola. Però si no ens en podem deslligar a curt termini, millor que juguem políticament en el marc espanyol. Hem de procurar que a Madrid hi hagi un tipus de govern i de majoria parlamentària que no pretengui simplement enfonsar-nos cada dia en la misèria, que és el que farien Vox, Cs i el PP. Això no vol dir que els socialistes ens resolguin el conflicte. No ho faran ni amb l’aliança amb Podem. No crec que Pedro Sánchez sigui la solució per al conflicte amb Catalunya. Ni Pedro Sánchez ni cap altre candidat del PSOE. No ho veig, això. Però com a mínim s’hi pot parlar d’alguna cosa i sobretot podem protegir-nos a nosaltres.

Fins on creu que el PSOE i el PP deixaran que arribi Pedro Sánchez?

La primera pregunta és on vol arribar Sánchez, perquè tampoc ho sabem. Jo seria partidari, si finalment hi ha un govern de PSOE i Podem a Madrid, d’emplaçar-los a posar una solució sobre la taula. A Catalunya s’ha posat l’autodeterminació o la possible independència.

Potser la fortalesa de l’Estat no necessita posar cap projecte.

No confio que aportin una gran solució, tot i que els hem de pressionar perquè ho facin. A Catalunya hem de fer el nostre camí: bon govern, utilitzar a fons els instruments que tenim, guanyar legitimitat per a les majories socials i guanyar aliats internacionals.

Quina és la seva opció per l’endemà de la sentència?

Abans de dir-li la meva, hem de separar la reacció entre dos nivells diferents. Una cosa és la reacció ciutadana i una altra cosa és la reacció del Parlament i la del Govern. Cadascú ha de ser conscient de quin és el seu paper. Si hi ha una sentència condemnatòria, sigui dura o no tan dura, per delictes que no van existir, la reacció ciutadana ha de ser contundent, absolutament pacífica, però contundent, perquè és un missatge que hem de fer arribar a tot arreu del món. I al mateix temps soc partidari que la reacció institucional no passi per la solució fàcil de convocar unes eleccions immediatament, posant en risc la majoria al Parlament.

Està donant per fet que s’esquerdaria aquesta majoria al Parlament.

No ho estic donant per fet. Dic que la podrien posar en risc, i posar en risc aquesta majoria és el millor regal que li podem fer a l’Estat.

Quin gest faria, doncs?

Si hi ha un govern a Espanya que com a mínim permet parlar, un govern del PSOE i Podem, i la sentència és tan injusta com es pot intuir, no podem quedar impassibles. Soc dels partidaris que si tenim algun interlocutor a Madrid per parlar, es pugui fer el que va dir l’altre dia, per cert, Rodríguez Zapatero: que es pugui parlar de la possibilitat d’algun tipus de solució política que no passi simplement per la repressió judicial i que millori la situació dels que estan injustament presos, però que no tenen per què estar condemnats a aquestes penes dures i llargues.

Quin paper hi vol tenir, vostè?

Cap de concret. Només vull ajudar. Tampoc en tinc ganes. Si la pregunta fos “¿Vostè té prou sentit del deure i la responsabilitat per no quedar al marge si li demana algú o si li demanen alguns que faci alguna cosa?” Doncs evidentment que sí. Jo aquest sentit del deure el segueixo tenint intacte, i el compromís també.

Lideraria l’espai de JxCat?

Li he dit que ho escoltaré en el moment en què això arribi. Però no hauria d’arribar. En un altre moment de la meva vida, de la meva trajectòria política, l’hi hauria dit al revés, que estava en plena disposició de posar-m’hi, de construir els consensos que calguin, em posaria al davant. Ara no estic en aquesta posició.

I com a candidat a la Generalitat?

Si la pregunta me la fa avui, la resposta és no. Quan hagin passat els mesos que hagin de passar i hagin passat un munt de coses -la sentència del Tribunal Suprem, la reorganització de Junts per Catalunya, com queda el tema de la política espanyola, com queda el govern de Catalunya, quina és la reacció davant de la sentència, si es produeixen les eleccions o no, i jo sostinc que no s’haurien de produir-, ja es veurà. Si d’aquí uns mesos vostè em torna a fer la pregunta, aleshores no sé en aquell moment què li puc contestar.

Més continguts de