Catalunya fa pinya amb el dret a decidir en una Espanya fragmentada

Rajoy guanya però no suma amb un Rivera que punxa, mentre que Iglesias amenaça el PSOE

Espanya va viure ahir una jornada electoral inèdita. Per primera vegada des de la recuperació de la democràcia la ciutadania se’n va anar a dormir sense saber qui governarà. La suma de la crisi dels partits tradicionals, la irrupció dels emergents i el procés sobiranista català ha deparat una aritmètica diabòlica que necessitarà dies i potser setmanes de digestió. A primer cop d’ull, el bipartidisme ha trontollat però no s’ha enfonsat. Ara bé, ni Mariano Rajoy (PP) ni Pedro Sánchez (PSOE) tenen una aliança clara per governar. Pel que fa als emergents, només Podem ha estat a l’altura de les expectatives i s’erigeix com la gran amenaça al PSOE en la lluita per l’hegemonia de l’esquerra, que s’ha quedat, però, a un pas de tenir majoria al Congrés. La punxada de Ciutadans ha alterat tots els plans per convertir-lo en la crossa perfecta tant per al PP com per al PSOE: la seva quarantena de diputats es queden curts.

La força d’Iglesias-Colau-Oltra, però, és primera força a Catalunya i Euskadi, i segona al País Valencià, les Balears, Galícia i Madrid, una mala notícia per a un PSOE que ahir va respirar quan va veure que no es complien els pitjors pronòstics, els que els relegaven a tercera força. El viacrucis pot començar els pròxims dies, quan es comenci a parlar de pactes de govern. Tal com està tot, les opcions es redueixen a dues: o una gran coalició PP-PSOE, que faria entrar el partit socialista en crisi; o una aliança entre el PSOE, Podem i els independentistes catalans, cosa també bastant inimaginable. Els pròxims dies, doncs, veurem pronunciaments importants i influents a favor de la gran coalició, una opció que convertiria Podem en el principal partit de l’oposició i, a la llarga, afavoriria les seves expectatives electorals.

El dilema del PSOE

L’altra opció, la del pacte PSOE-Podem amb el vistiplau dels independentistes catalans tindria l’obstacle del referèndum, que és una línia vermella per a tots els actors però en sentit contrari. En una situació tan extrema, els socialistes podrien optar per una abstenció i facilitar un pacte PP-C’s que li reportaria un gran desgast, però potser menor que en els altres casos.

No hi ha, doncs, solucions fàcils per a ningú, un panorama que fins a cert punt resulta balsàmic per als independentistes catalans, que saben que el pròxim govern espanyol serà o bé feble o bé inestable. Des del punt de vista català, però, la irrupció de Podem com una força favorable al referèndum obre noves perspectives impensables fa només unes setmanes. Si se suma la setantena de diputats de Podem als dels nacionalistes catalans i bascos s’arriba a una xifra de 96 diputats a favor del referèndum en el Congrés espanyol. En perspectiva històrica no hi ha dubte que són molts, però a la pràctica estan lluny dels 176 que cal per tenir majoria absoluta i no diguem dels 234 que permetrien una reforma constitucional que reconegués la sobirania catalana.

Més efecte tindrà la clara victòria de la llista d’En Comú Podem a Catalunya, que té una triple lectura: mostra el reagrupament de la societat catalana a favor del dret a decidir, la regeneració i el gir a l’esquerra; posa en qüestió els plans de desconnexió de Junts pel Sí i la CUP; i també impedeix que l’unionisme, que es queda en el mateix percentatge que el 27-S, pugui erigir-se com a vencedor a Catalunya. El procés sobiranista, doncs, continua ben viu, però en uns paràmetres diferents. Es reforça per l’esquerra i s’afebleix per la dreta alhora que la pantalla del referèndum es torna a fer visible. Caldrà veure com la CUP interpreta els resultats de cara a l’assemblea de diumenge.

Si finalment hi ha Govern, els independentistes hauran d’esperar encara un temps a saber quin tipus d’executiu es conforma a Espanya: un que vulgui obrir alguna porta al referèndum o un que les mantingui totes tancades. Això ahir tampoc va quedar clar.

Més continguts de