CRÒNICA

Elogi de la independència (de criteri)

El primer que s’endú Santi Vila en arribar a la presentació del seu llibre 'D’herois i traïdors' és un ensurt

El primer que s’endú Santi Vila en arribar a la presentació del seu llibre D’herois i traïdors (Pòrtic en català, Península en castellà) és un ensurt. “Un moment, que arriba el president”, li diuen. De seguida, però, el tranquil·litzen. El president que arriba a la Casa del Llibre de Barcelona no és Carles Puigdemont, sinó el de Planeta -propietària de les dues editorials que difonen el llibre-, Josep Creuheras. “Ja seria inoportú que tot just tornés avui”, farà broma més tard el mateix Vila, preocupat perquè res no eclipsi el seu dia.

Crehueras és un dels empresaris que seguiran la presentació del llibre de Vila -una mena d’exercici “terapèutic” per explicar com va viure la seva estada al Govern que acabaria proclamant la independència- en una sala que s’ha quedat petita. També hi és el president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, que aguantarà dret tota l’estona perquè no ha arribat a temps de fer-se un lloc a la fila d’honor. Una primera fila on sí que hi són el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, l’exlíder d’Unió i ara company de files dels socialistes al Parlament, Ramon Espadaler, i l’eurodiputat del PP Santiago Fisas, i on no hi ha ni rastre de cap dels companys de Vila en l’últim Govern -molts d’ells disgustats per les seves crítiques a l’executiu- ni dels principals dirigents del seu -encara- partit, el PDECat.

Més tard, entre el públic, sí que es deixaran veure alguns companys de partit com l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias o el líder de les JNC, Sergi Miquel, així com molts companys de Vila en els diferents departaments que va liderar. “Artur Mas s’ha excusat perquè no podia venir”, explicarà el mateix Vila just abans de recordar una anècdota viscuda amb l’expresident, quan una nit al Liceu algú li va retreure a l’exconseller una de les seves habituals dissertacions fora del discurs habitual del seu partit: “Sembles el nostre Duran”, li van etzibar. I Mas, diu Vila, va intercedir: “El nostre Duran no, és el nostre Maragall”.

Com l’exalcalde de Barcelona a les acaballes de la seva trajectòria política, Vila no sembla tenir gaire predicament entre els seus companys de files. Sí que en té entre alguns dels que van ser els seus adversaris no fa tant. Deu ser una característica dels “versos lliures”, dels “heterodoxos” dels quals parlarà Vila durant la presentació. Un elogi absolut a la independència no de Catalunya, sinó de criteri. “Hem perdut els polítics amb independència de criteri”, lamentarà l’exconseller. La mateixa que defensarà haver mantingut fins a l’últim dia -el 26 d’octubre a la nit-, quan, frustrat el seu intent d’arribar a un acord amb el govern espanyol per aturar la declaració d’independència i el 155, es va acomiadar de Puigdemont “amb llàgrimes als ulls de tots dos” i un últim missatge per part del president: “No marxis, se’t cruspiran”. “Hi estic acostumat”, respondrà avui Vila. Penitències de l’heterodòxia.

Més continguts de