Independentisme i llengua catalana, un binomi encara estret

L’independentisme posterior a la Transició es va articular amb la defensa de la llengua com a eix central perquè l’entenia com un element cohesionador i identitari cabdal. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, juntament amb l’MDT, va vertebrar un moviment sobiranista que nodriria ERC i l’esquerra independentista de quadres a finals dels 80 i els 90. D’altra banda, l’administració autonòmica, d’hegemonia convergent, va fer de la normalització lingüística un dels cavalls de batalla més importants, amb la immersió a les escoles com a mascaró de proa. En els primers anys de recuperació de l’autonomia, la llengua i el sentiment independentista eren dos puntals que s’entortolligaven de forma clara.

Aquesta equació, entre llengua i preferències polítiques -que alguns anomenarien ètnica-, s’ha anat fent menys evident a mesura que avançava el procés. Avui no resulta estrany veure els principals líders sobiranistes defensar la cooficialitat de castellà i català en una república independent. Tampoc es fa estrany sentir desplegar en castellà un argumentari netament independentista a Gabriel Rufián (del secretariat de l’ANC) o a Eduardo Reyes, portaveu de Súmate, una associació de castellanoparlants per la independència difícilment imaginable als anys 80.

Tot i així, però, en aquest sentit encara queda molt camí per recórrer si el que es busca és desfer el lligam entre llengua i independentisme. La llengua continua sent un element important per situar-se en un marc simbòlic de referència concret. Així, l’independentisme encara avui està fortament relacionat amb el fet de tenir el català com a llengua pròpia. D’aquesta manera, entre els que tenen la llengua catalana com a pròpia els independentistes representen el 77%, un percentatge que es redueix fins al 33% entre els que es declaren bilingües, i que toca fons entre els castellanoparlants, en què només el 14% estan a favor de l’estat propi.