ANÀLISI

JxCat i ERC, abocats a canviar la CUP pels comuns

Un executiu independentista amb suports puntuals dels de Domènech és l’opció més factible de governabilitat

El Procés ha mutat. Ara ja no és un compte enrere cap a una independència unilateral que, tal com s’ha vist, era poc realista, sinó que és un moviment polític i social centrat a denunciar les violacions de drets democràtics bàsics per part de l’estat espanyol. En lloc de voler tombar l’Estat a camp obert, un escenari en què guanya qui té la força, ara es tracta de soscavar-lo des de dins i, sobretot, des de fora, amb una estratègia de guerra de desgast a llarg termini. Per això la fotografia d’ahir a l’auditori del Parlament pren una importància rellevant. El motor d’aquesta legislatura, aquells acords que tindran més impacte polític, seran els que prenguin els grups polítics del front antirepressiu, és a dir, Junts per Catalunya, Esquerra, els comuns i la CUP. En total aquest front compta amb 78 diputats (amb possibilitat de ser 79 si Ramon Espadaler vol marcar distàncies amb el PSC en aquest àmbit). Aquesta aliança, que ara és estratègica per a l’independentisme, també tindrà el seu correlat al Congrés de Diputats, on servirà per pressionar el PSOE. Només en quedarà fora l’àmbit municipal i, sobretot, la ciutat de Barcelona, on es preveu una dura batalla la primavera del 2019 per arrabassar l’alcaldia a Ada Colau.

Abans d’arribar a aquest punt, però, caldrà formar govern. Si s’aconsegueix superar l’obstacle del candidat i dels vots de Carles Puigdemont i Toni Comín, el que tindrem és un govern independentista en minoria de JxCat i ERC amb 66 diputats, amb un president elegit (Quim Torra és un dels noms que hi ha sobre la taula, al costat del d’Elsa Artadi) gràcies a l’abstenció de la CUP.

Aragonès, el negociador

A partir del ple d’investidura, però, la CUP ja ha anunciat que passa a l’oposició i que no pensa entrar en el dia a dia de la governabilitat. “Donem per acabat el cicle del Procés”, va dir Carles Riera en el debat, provocant una fractura en el bloc legitimista. Quines són les opcions que tenen JxCat i ERC, ara part d’un nou bloc possibilista, per tirar endavant uns eventuals pressupostos? L’opció més factible, tot i que difícil, és intentar un acord amb els comuns de Xavier Domènech, una suma que dona 74 diputats. El futur conseller d’Economia, Pere Aragonès, seria l’encarregat de negociar, igual com ho va fer en el passat amb la CUP. Si els comuns no diuen no d’entrada, serà difícil que no acabin donant el seu plàcet perquè tant JxCat com sobretot ERC tenen clar que les polítiques socials han de ser pedra de toc de la legislatura.

Quin incentiu tindrien els comuns per afavorir la governabilitat dels independentistes? Als comuns, igual que al PSOE a Espanya, no els convenen eleccions immediates i els va bé que hi hagi una baixada general de la temperatura del conflicte nacional, que beneficia especialment Ciutadans, els seus competidors a l’àrea metropolitana. Si poden penjar-se la medalla d’un retorn a les polítiques socials i a la normalització institucional poden acabar facilitant, almenys, uns pressupostos. L’existència de presos polítics, d’altra banda, pot acabar de vèncer les resistències atàviques a pactar amb els hereus de CDC.

I el PSC? Miquel Iceta ha obert la porta a arribar també a acords, però ell sap perfectament que el seu marge de maniobra és més reduït que el dels comuns, tant per la seva relació amb el PSOE com pel fet de ser un dels partits que van avalar el 155. Però els socialistes sí que poden formar part d’un front més genèric a favor de l’escola en català i l’autogovern. Iceta necessita també marcar distàncies amb Cs i el PP i retornar al paradigma esquerra-dreta. Aquest front sumaria 95 diputats, més de dos terços del Parlament, i hauria de servir per visualitzar el suport al grans consensos del catalanisme, que ara estan en perill.

La figura d’Arrimadas

Aquesta és, a grans trets, la geometria variable que veurem si la legislatura arrenca: un Govern en minoria amb tres grups amb qui pot sumar majoria, però amb un sol soci factible per al dia a dia: els comuns. Al davant hi tindrà el grup parlamentari més nombrós, el de Ciutadans, amb una presidenta que ja ha demostrat que exercirà de cap de l’oposició amb la màxima contundència. L’única incògnita és veure si Inés Arrimadas es mou amb comoditat en l’eix repressió-antirepressió i el més clàssic esquerra-dreta. En aquest sentit, els pactes amb el PP a nivell estatal (atenció a les autonòmiques de l’any que ve) poden restar-li brillantor a Catalunya, on els populars tenen nivells d’acceptació baixíssims.

Amb tot, si la legislatura arrenca serà fràgil en tots els sentits, i amb poques possibilitats d’esgotar-se. Hi ha massa diferències estratègiques entre els socis per conformar el “govern fort” que propugnava ERC en campanya. Això sí, tothom necessita el seu temps per ressituar-se en la nova fase del Procés.

Més continguts de