Cronologia

L’escola catalana, objectiu polític des del 2006

El PP, amb la recollida de firmes contra l’Estatut, va obrir la porta a desacreditar la immersió

L’ofensiva contra l’educació a Catalunya no va començar la setmana passada -Xavier Garcia Albiol va assegurar que “a la majoria de l’escola pública de Catalunya” s’educa els nens “per odiar Espanya”-, ni tan sols va iniciar-se amb el que anomenem Procés el 2012. L’estratègia per desacreditar el model d’ensenyament català ve de lluny.

L’inici d’aquesta ofensiva es remunta a l’any 2006, quan el Govern de Catalunya va aprovar l’Estatut d’Autonomia amb un 89% dels vots a favor de la cambra. L’únic partit que es va oposar al text va ser el Partit Popular. Entre altres mesures, l’Estatut preveia que el català fos “la llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i no universitari”. Va ser llavors quan el PP va començar una ofensiva per tombar el document català -encapçalada pel llavors president del PP d’Andalusia, Javier Arenas- i va iniciar la famosa recollida de firmes contra l’Estatut. En aquell context, diversos mitjans de comunicació andalusos van emetre un anunci amb el diàleg següent: “¿Saps que si ens n’anem d’Andalusia cap a Catalunya el nostre fill haurà d’estudiar català? Es veu que a Catalunya és obligatori estudiar en català i no en espanyol, que és la llengua de tots”. Una segona veu preguntava: “¿Per què?” I la veu del principi li responia: “Perquè Zapatero ho consenteix i Chaves ho accepta”.

Amb més de 4 milions de firmes recollides a tot Espanya, el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut. Malgrat que el TC va acceptar el català com a llengua vehicular en l’ensenyament, va posar la primera pedra per arrencar una persecució contra l’idioma del territori: els magistrats van declarar inconstitucional l’adjectiu “preferent” quan l’Estatut defensava que el català havia de ser la llengua de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics.

El naixement de Ciutadans el mateix 2006, amb un jove Albert Rivera al capdavant, va tenir molt a veure en l’ofensiva contra el català a l’escola. Les primeres eleccions en què va participar van ser les catalanes del 8 de setembre del 2006. Al seu programa electoral la qüestió lingüística era el segon punt en ordre d’importància. “Rebutgem la identificació de Catalunya amb una llengua”, s’hi llegia. La lluita contra el model d’immersió lingüística en català a Catalunya va marcar ideològicament els primers anys de la formació taronja.

La victòria aclaparadora del Partit Popular l’any 2011 a les eleccions al Congrés -on va aconseguir la majoria absoluta- va donar via lliure a Rajoy per tirar endavant qualsevol iniciativa, en especial les recentralitzadores. Una d’aquestes va ser la famosa llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce), també coneguda com a llei Wert. Impulsada pel ministre d’Educació, José Ignacio Wert, la Lomce establia que el castellà era “llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat”, mentre que les llengües cooficials a les diferents comunitats autònomes perdien protagonisme en matèria educativa. El 2012, en una polèmica intervenció del ministre Wert al Congrés de Diputats, com a resposta a les crítiques que rebia de l’oposició per la Lomce -en especial dels partits catalans-, va admetre que el seu objectiu amb aquesta llei era “espanyolitzar els nens catalans”.

Un 25% de classes en castellà

El 2014, diverses famílies van exigir a la Generalitat que es garantís l’ensenyament en castellà als seus fills. Aquestes famílies van presentar recursos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va tirar endavant la polèmica resolució batejada com a si un alumne ho demana. Si una família volia que el seu fill fos escolaritzat en castellà, tota la classe havia de fer-se en castellà. I en el cas que això no fos possible, el TSJC donava com a alternativa que la Generalitat pagués 6.000 euros a cada un d’aquests alumnes perquè poguessin ser escolaritzats en castellà en un centre privat.

“Adoctrinament” als llibres

L’últim front que va obrir el govern de Mariano Rajoy contra l’ensenyament a Catalunya es va centrar en “l’adoctrinament polític” que suposadament hi havia als llibres de text d’història de primària. La denúncia la va presentar el sindicat de professors Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari (AMES), amb lligams amb Societat Civil Catalana (SCC) i Ciutadans, aquest mes de maig mateix. Dies després, el Defensor del Poble i el Síndic de Greuges van constatar que en els últims cinc anys no hi havia hagut cap denúncia sobre el contingut dels llibres de text.

A l’Estatut aprovat al Congrés hi deia que el català era la llengua “preferent” de l’administració pública i dels mitjans de comunicació, però el 2010 el TC va qualificar l’adjectiu d’inconstitucional. Va ser la primera pedra per assetjar el català.

Pocs mesos després de la seva fundació, Ciutadans es va presentar a les eleccions autonòmiques de Catalunya. Al seu programa electoral, la qüestió lingüística era clau. Just al segon punt es rebutjava “la identificació de Catalunya amb una llengua”.

A les eleccions generals del 2011, el PP va aconseguir una victòria aclaparadora que li va permetre impulsar polèmiques lleis com la Lomce -coneguda com a llei Wert -, que establia que el castellà era “llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat”.

El ministre José Ignacio Wert va dir en una intervenció al Congrés de Diputats, en resposta a les crítiques que rebia de l’oposició -en especial dels partits catalans- per la Lomce, que el seu objectiu era “espanyolitzar els nens catalans”.

Diverses famílies van exigir que la Generalitat garantís l’ensenyament en castellà dels seus fills. El TSJC va fixar que, en algunes classes de determinats centres, el 25% de les assignatures havien de fer-se en castellà si almenys una família ho demanava.

Més continguts de