Pedro Sánchez, Ferran VII i els espies russos: els jutges també fan literatura

BarcelonaAmb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la seva dona a l’altra punta del món, en una visita oficial a la Xina, el jutge Juan Carlos Peinado ha tancat la instrucció i ha enviat Begoña Gómez a judici. Ho va fer aquest dilluns en una interlocutòria plena de referències històriques i literàries, poc habituals en el llenguatge jurídic. Com ha fet durant tota la investigació, en l'última interlocutòria Peinado demostra tenir molt interès a vincular-la al seu marit, tot i que el paper de Sánchez no formi part de la instrucció. Fins a quatre vegades es refereix a ella com "l'esposa de", i insisteix que l'activitat professional de Gómez va experimentar un creixement notable un cop Sánchez va arribar a la Moncloa.

Però aquest no és l'element més polèmic del document. Davant la dificultat de trobar jurisprudència que apuntali la seva tesi sobre el tràfic d'influències en aquest cas, Peinado afirma que per trobar alguna cosa semblant "caldria remuntar-se al regnat de Ferran VII". El jutge conclou amb duresa: "Per molt que es busqui a la jurisprudència [...] no es podrà trobar un supòsit de característiques similars, ja que les conductes que provenen de palaus presencials, com aquest supòsit, semblen més pròpies de règims absolutistes, per sort, ja oblidats en el temps al nostre Estat". Una comparació que situa la residència oficial del president en el centre d'una trama de reminiscències autocràtiques.

Aquesta no és la primera vegada que Peinado es col·loca a l'ull de l’huracà. El juny del 2025, en un lapsus que les defenses van titllar de "falta de rigor", el jutge va arribar a donar per morta Begoña Gómez en un escrit enviat al Tribunal Suprem per investigar el ministre de justícia Félix Bolaños: "L'última va ser al tanatori per la mort de la Sra. Begoña Gómez", va escriure, quan realment es referia al funeral del pare de Begoña. Al juny del 2024 Peinado havia estat criticat per intentar muntar una "causa general" al definir el seu objecte d’investigació com "tots els actes, comportaments i conductes" de Gómez des que el seu marit és president, una fórmula prospectiva prohibida pel dret espanyol.

El "trident" de la polèmica

Peinado no és un vers lliure, sinó que s'ha convertit en l'últim vèrtex d'un triangle de jutges que han marcat el pols polític de l'Estat amb decisions fortament qüestionades. Un és l'ara jubilat Manuel García-Castellón. L’exmagistrat de l’Audiència Nacional mai va amagar la seva aversió a l’amnistia, i va arribar a afirmar que "no està prohibida a la Constitució, però a la Constitució tampoc no posa que estigui prohibida l'esclavitud", per contradir els juristes que en defensaven l’encaix legal. García-Castellón va ser, a més, l’arquitecte de la tesi del "terrorisme" en el cas Tsunami Democràtic, que va intentar vincular la mort natural per infart d’un turista francès a l’aeroport del Prat amb les protestes. Va afirmar que no es podia descartar que la mort es produís en un context de "coacció ambiental" compatible amb el terrorisme en què s’utilitzaven "armes, artefactes i substàncies de similar potència destructiva". Tot plegat va acabar en no res.

La punta del triangle la culmina el jutge Joaquín Aguirre, del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, ara jubilat, també. Aguirre va ser el motor de la "trama russa" de l’independentisme dins el cas Volhov. La seva tesi, digna d'una novel·la d'espionatge, sostenia que el Kremlin va oferir a Carles Puigdemont "comptar amb deu mil soldats i pagar tot el deute català", basant-se en uns àudios que van trobar al mòbil de l'exdirigent de CDC, Víctor Terradellas. Lluny d'actuar només als jutjats, mesos després, el gener del 2024, va concedir una entrevista a una televisió alemanya per denunciar la "influència directa de Rússia en el procés d’independència de Catalunya", fet que "desestabilitzaria primer la democràcia espanyola i obriria la porta del darrere a la infiltració en totes les democràcies liberals d’Europa occidental".

Tres magistrats, tres estils, però una mateixa constant: la capacitat de transformar el procés judicial en un escenari de confrontació política de primer ordre.