El Mur es va enderrocar a Varsòvia

Durant decennis vaig cobrir la informació sobre els països comunistes de l’Europa de l’Est per a La Vanguardia. Quan va caure el Mur de Berlín, jo era a Varsòvia. La caiguda del Mur no em va sorprendre, perquè tots els que seguíem l’evolució política als països del Pacte de Varsòvia esperàvem alguna cosa similar. El que sí que em va sorprendre és que el canceller Helmut Kohl comencés l’endemà, 10 de novembre, una esperada visita oficial de quatre dies a Polònia. Efectivament, Kohl va aparèixer a Varsòvia i es va entrevistar amb el primer cap de govern democràtic d’un país excomunista, Tadeusz Mazowiecki, però no va poder continuar perquè el ministre d’Exteriors, Hans-Dietrich Genscher, li va demanar que tornés a casa. Al marxar de Varsòvia Kohl va declarar que havia promès als seus amfitrions polonesos que tornaria al cap de 28 hores (molt alemany). Ho va fer.

El punt sense retorn de la caiguda del comunisme a l’Europa de l’Est havia estat la reforma de la Constitució polonesa del 7 d’abril del 1989, que va fer possible la convocatòria d’eleccions parcialment lliures en aquest país i va obrir el camí a la primera democràcia parlamentària postcomunista a l’Europa de l’Est. Allà va caure la primera peça del dòmino polític que va conduir a la caiguda del Mur de Berlín.

Al meu parer, van ser cinc noms els que, a diferents nivells i no sempre amb la mateixa finalitat, van marcar el pas i van fer possible la caiguda del comunisme de caràcter soviètic, primer a Polònia i després al Mur de Berlín. A Polònia el Papa va aixecar els ànims a una població desmoralitzada. Walesa va tenir l’instint necessari per provocar i mantenir durant nou anys una revolució pacífica al seu país. Jaruzelski va saber mantenir a ratlla tant els generals soviètics com el nucli dur dins del seu propi partit. Reagan va fer el mateix reactivant un projecte de defensa estratègic (IDE) que superava les possibilitats de l’URSS. I, finalment, la fi biològica de la gerontocràcia soviètica i la lliçó de Mikhaïl Gorbatxov (que tenia 54 anys) van fer possible que el març del 1985 el nou líder comencés a obrir les comportes que donarien pas a la democràcia al bloc dels aliats de l’URSS.

És poc coneguda la resistència que va oposar Alemanya llavors a la política de Reagan, fins que el març del 1986 es van signar a Washington dos acords secrets sobre l’IDE entre els EUA i la República Federal. Els alemanys no podien saber aleshores que havien estat boicotejant una iniciativa que va tenir un important efecte col·lateral en la viabilitat de la reunificació d’Alemanya.

A Varsòvia se sabia que Solidaritat i els comunistes negociaven una solució política des de la tardor del 1988. Però no vaig pensar que anés tot tan ràpid fins que vaig veure les imatges de la “taula rodona” del febrer del 1989. Allà hi eren tots: els comunistes, els sindicalistes amb Walesa al capdavant, representants de la conferència episcopal amb alçacoll o corbata, els vells sindicats oficials, els líders de partits titella, etc. Hi va haver un acord polític. A l’abril es va aprovar la nova Constitució, al juny es van celebrar a Polònia eleccions semilliures que van consumar la fi del comunisme d’estat i a l’agost el nou Parlament va triar un govern no comunista dirigit pel conseller de Lech Walesa. Van passar tres mesos fins que el govern federal alemany es va adonar que havia arribat l’hora de la reunificació perquè algú havia enderrocat el Mur.

Més continguts de