El PSOE prepara el gir cap a l’abstenció minimitzant danys

MadridQuan cap camí és bo, només queda minimitzar danys. I el PSOE està fent això. Després de tancar amb una virulència inusitada la crisi interna més gran des de la Transició, el partit ha de decidir ara on es posiciona en el debat de la governabilitat a Espanya. I en tots els escenaris pot prendre mal. Un cop abatut Pedro Sánchez, abanderat del no a Mariano Rajoy, i amb el partit dirigit per una gestora, la postura que guanya més força és la de l’abstenció a la investidura de l’actual inquilí de la Moncloa. És el que defensaven, amb més o menys claredat, la majoria de crítics que van tombar Sánchez. La gestora liderada pel president asturià, Javier Fernández -alineada amb els crítics-, començarà a preparar el terreny avui. El repte és construir un relat que justifiqui l’abstenció fent enfadar com menys millor una militància i uns votants polaritzats per la guerra interna.

L’esperpent del comitè federal i la ruptura del partit semblen aconsellar el PSOE defugir, gairebé a qualsevol preu, les terceres eleccions. I la possibilitat d’un govern del canvi va quedar enterrada amb la dimissió de Sánchez. Però res no fa pensar que el camí cap a l’abstenció hagi de ser fàcil. Fins i tot dins el sector crític, liderat per la presidenta andalusa, Susana Díaz, hi ha divisió d’opinions. Els barons que van unir-se en el bàndol contrari a Sánchez ho van fer més perquè compartien enemic que no pas perquè estiguessin d’acord en quina direcció havia de prendre el partit. Mentre que el president valencià, Ximo Puig, s’ha mantingut ferm en el no a Rajoy, l’extremeny Guillermo Fernández Vara ha defensat obertament deixar-lo governar.

Per minimitzar l’impacte negatiu que pugui tenir entre els votants i militants l’abstenció, el PSOE té dues opcions, segons relataven fonts del sector crític a Sánchez. La primera és fer una abstenció tècnica, que deixi clar que el sentit de la votació -de tots o d’alguns diputats del partit- es justifica només per desbloquejar la governabilitat, però que situï el PSOE en l’oposició a la dreta. La segona és fer un pacte: arrencar compromisos al PP, “amb un calendari de compliment i sota l’amenaça de moció de censura”, explicaven les mateixes fonts.

Però amb totes les naus cremades en la guerra interna, el PSOE és ara un partit desarmat. El cop a l’executiva de Sánchez ha deixat al descobert les misèries internes, i a la Moncloa callen però observen. Mariano Rajoy ha mantingut durant tota la guerra al PSOE un silenci prudent. La consigna al PP era no fer llenya de l’arbre caigut i esperar pacientment la derrota de Sánchez. I, per no variar, el tancredisme li ha tornat a funcionar.

El president espanyol en funcions té ara tots els asos a la mà. Si qualsevol sortida és dolenta per al PSOE, la situació al PP sembla la contrària. Només depèn de Rajoy tornar a demanar al rei que el proposi com a candidat a la investidura. I si el PSOE li planteja una abstenció tècnica, sense compromisos d’estabilitat, o li posa damunt de la taula massa exigències per deixar-lo governar, el líder popular està ara disposat a dir que no. Segons publicava ahir El Mundo, Rajoy planeja exigir també suport als pressupostos. Si el PSOE no ho accepta, es veu amb cor de tornar a anar a eleccions. Amb una esquerra desfeta (les lluites de poder a Podem també són el pa de cada dia), i el fenomen Ciutadans neutralitzat pel joc a dues bandes d’Albert Rivera, el PP està convençut que, aquesta vegada sí, podria bastir una majoria incontestable. De demanar el cap de Rajoy a canvi de l’abstenció, com insinuaven fa setmanes els sectors susanistes, ja ni se’n parla, en una mostra més que el primer beneficiat de la guerra al PSOE ha sigut el PP.

El debat orgànic que s’obre ara als socialistes serà igualment intens. El partit està trepitjant un terreny desconegut. No és el primer cop que el PSOE té una gestora, però sí que és la primera vegada que és una imposició d’una part del partit contra una altra. Després de la dimissió de Joaquín Almunia, quan Manuel Chaves va fer-se càrrec de la interinitat del partit, es va arribar a constituir la gestora previ acord de les parts. Ara s’ha format després d’una derrota, i els guanyadors han tingut pocs miraments a l’hora d’imposar el seu dictat. Dels deu membres de la gestora, vuit -començant pel seu president- pertanyen a federacions hostils a l’antic règim. Els barons crítics van voler assegurar-se el control de Ferraz després de batre Pedro Sánchez, i van aprofitar de matinada, quan al comitè federal ja gairebé només hi quedaven els seus, per votar per assentiment una gestora amb poques concessions als contraris.

L’enrevessat camí orgànic

L’alineació triada pels susanistes posa en relleu, un cop més, la victòria del PSOE meridional. El PSC no hi té cap representant, mentre que andalusos i extremenys es reparteixen quatre cadires. Fernández, el president de la gestora, va ser en el seu dia considerat un home de consens dins del PSOE. A poc a poc, però, el secretari general del partit a Astúries ha anat extremant el discurs, fins a alinear-se sense embuts amb els postulats més crítics amb Sánchez. Representa també la voluntat de diàleg amb la dreta: tot i que té un pacte amb Podem i IU, va aprovar els últims pressupostos amb el PP.

Fernández encarna també el viratge centralista del partit: ha sigut un dels barons més al·lèrgics a l’entesa amb els sobiranistes. En el debat sobre la possibilitat d’incloure a la Constitució el concepte nació per definir Catalunya obert per Felipe González en una entrevista a La Vanguardia, Fernández va expressar-se contundent: “M’estimo més parlar d’estat que de pobles i nacions”. La seva llunyania amb el PSC és palmària, i en el comitè federal posterior a les eleccions del 26 de juny va arribar a etzibar al partit català federat al PSOE que haurien de repensar la seva relació amb Ferraz si defensaven el dret a decidir -arran del debat per incloure la via canadenca en el congrés del PSC.

Avui mateix aquesta gestora farà la seva primera reunió de treball, però amb la capacitat d’actuació limitada per estatuts el PSOE s’aboca a un nou comitè federal -que es podria produir aquest cap de setmana mateix- per decidir el sentit de la seva votació en un eventual nou intent d’investidura. Serà aleshores el moment de mesurar la cohesió del barons, un cop doblegat l’enemic comú.

Una gestora dominada pel PSOE meridional

Javier Fernández: President asturià, del sector crític.

Mario Jiménez: Portaveu al Parlament andalús i home de confiança de Susana Díaz.

Ascensión Godoy: Secretària d’organització a Extremadura i mà dreta de Fernández Vara.

José Muñoz: Defensor del no a Rajoy, en una altra federació crítica, però dividida.

María Dolores Padrón: Regidora canària, federació també hostil al secretari general.

Francesc Antich: Senador balear, fidel a Sánchez.

Ricardo Cortés: Diputat autonòmic de Cantàbria. Va ser col·laborador de José Blanco.

María Jesús Serrano: És al govern de Susana Díaz com a consellera de Medi Ambient.

Soraya Vega: La segona extremenya de la llista. És regidora de l’Ajuntament d’Herrera del Duque.

Francisco Ocón: És potser l’home més sanchista de tota la gestora. És secretari d’organització del partit a la Rioja, una federació que ara lidera César Luena.