El 2018 havia de ser un any de transició. Del vell Procés, el que va acabar amb la declaració unilateral d’independència i la descomposició a la força del Govern, a un de nou, encara per definir, pensat per forçar l’Estat a acceptar un referèndum pactat. Però tot està suspès per l’excepcionalitat del moment. La política catalana, coartada durant anys pel Tribunal Constitucional, és ara en mans del jutge Pablo Llarena i el Tribunal Suprem, amb una causa contra el Procés que serveix de corda per lligar curt els polítics independentistes. De moment, Llarena manté a la presó Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn, però la llista d’investigats és llarga i qualsevol persona que vulgui liderar la nova fase del Procés només ho podrà fer al ritme que dicti el mall del jutge.
El primer debat que ja està afrontant el 2018 l’independentisme és el del lideratge. Cap partit discuteix que, en condicions normals, el president hauria de ser Carles Puigdemont. Però la seva més que probable permanència a Brussel·les ho complica tot: més enllà que és impossible dirigir un país a distància -ho delegaria tot en un conseller en cap-, una investidura telemàtica serà vetada pel Tribunal Constitucional i posaria la nova mesa del Parlament sota el focus judicial. Curiosament, Junts per Catalunya pot tenir un dilema semblant al que va tenir amb Mas després del 27-S: mantenir el seu líder a tota costa fins a forçar unes noves eleccions o buscar una alternativa. Els comicis quedarien automàticament convocats si la investidura no està resolta dos mesos després de la primera sessió i mantindrien la soga del 155, com a mínim, fins a l’estiu. El candidat alternatiu, per altra banda, no genera ni consens intern ni amb els altres partits independentistes, i l’única opció que albiren fonts del PDECat és Jordi Sànchez, que deixaria de nou el futur en mans de Llarena: si el jutge no el deixa en llibertat el dia 11, hauria de demanar permís per sortir de la presó per ser investit.
ERC està a l’espera de la decisió de Junts per Catalunya. Amb Junqueras a la presó, els republicans no tenen un as a la màniga per lluitar per la presidència. Si en ple debat sobre la tornada de Puigdemont Llarena deixés en llibertat el vicepresident, els republicans esgrimirien que, en absència del president, el seu líder és la persona ideal per representar el Govern legítim. Però mentre continuï a Estremera, ERC seguirà un pas enrere de JxCat. La incògnita, després de dos anys de tensió encoberta, és quina serà la relació entre els socis ara que no hi ha coalició que els obligui a dissimular la unitat. Sense la cotilla de la llista única, ERC té més espai per ser crítica, i amb el resultat electoral a la mà -tot i el cop de no guanyar, les forces estan equilibrades-, més capacitat d’exigència. El tercer actor independentista, la CUP, ha quedat estabornit pel 21-D i viurà els primers mesos de l’any en ple debat intens sobre les causes de la caiguda i el seu paper en el Procés: tot i tenir només 4 diputats, la clau continua a les seves mans, i donar per fet que la CUP obeirà a cegues JxCat i ERC és una temeritat. Els anticapitalistes faran sentir la seva veu en tots els debats.
Formar Govern i rescabalar-lo dels efectes del 155 és la tasca més immediata de l’independentisme. L’altra, el rumb del Procés, més enllà del retorn del president i la llibertat dels presos. Després d’arribar a la cota màxima que fins ara s’havia posat l’independentisme, la declaració d’independència, l’aposta per l’estat propi ha de trobar un camí per superar el 50% dels vots i aconseguir fer sortir l’Estat de l’immobilisme. Els partits han mostrat divergències en campanya, entre els qui volen seguir en la unilateralitat i els qui creuen que cal buscar l’acord amb l’Estat. Però el debat està aparcat esperant què decideix Llarena: mentre l’independentisme tingui presos polítics, la lluita passarà per alliberar-los. A part del Procés, un nou Govern haurà de reactivar el país: i aquí hi ha una nova variable d’una legislatura complicada. Aprovar els pressupostos -ara prorrogats per Montoro- sembla impossible en un Parlament en què JxCat i ERC només compten, a priori, amb la CUP. A mesura que passin els mesos, els intents d’obrir-se a altres formacions, com el PSC i els comuns, s’ampliaran.
Catalunya viurà, doncs, un any convuls, de transició, el sisè any d’un Procés que renaixerà en una altra forma. La tornada de Puigdemont, els fulls de ruta canviants i els equilibris entre socis marcaran el debat polític. Sempre, esclar, amb el permís de Llarena: la política catalana ja no es fa només al Parlament. El 2018 anirà al ritme que marqui el Suprem.
