Rajoy guanya però li cal un gran pacte amb el PSOE per governar

Sánchez para el cop i la punxada de C’s impedeix tant la seva alternativa com una entesa de dretes

La vella política no va acabar de marxar i la nova tampoc va acabar d’arribar. Espanya va girar full ahir del bipartidisme amb unes eleccions, les dotzenes en democràcia, que van deixar el mapa més fragmentat de la història. El clar vencedor va ser el PP, amb 123 escons. En perdia un terç -i 4 milions de vots- en relació amb la còmoda majoria absoluta (186) del 2011. El PSOE seguia caient i feia bo el seu mínim històric, del 2011, quan va obtenir 110 escons. Ahir es conformava amb 90, un resultat que, d’entrada, permet a Pedro Sánchez ser segon i seguir al front del partit però no articular una majoria de govern. El gran dubte eren els “emergents”, que havien fet parar bojos els enquestadors i que tan aviat s’enfilaven com s’ensorraven. La campanya se’ls ha notat als uns i als altres. Així, mentre Podem remuntava, Ciutadans s’enfonsava.

Perjudicats per la llei electoral van quedar en un segon esglaó. Podem i Pablo Iglesias aconseguien uns meritoris 69 escons (gràcies a l’empenta de les confluències a Catalunya, el País Valencià i Galícia, que n’hi van aportar 27) i Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, es conformava amb un resultat discret: 40 diputats. Tot i la intensitat i l’interès televisiu de la campanya i la presència de més opcions amb possibilitat de representació en moltes demarcacions, la participació va pujar només un punt i mig, del 71,6% al 73,2%.

Els petits ja no compten

El joc d’aliances és a quatre. Els 6 escons del PNB valen poc, igual que els 2 d’IU, que malgrat el context advers i l’empenta de Podem no desapareix, cosa que sí que els passa a UPyD, Unió i el BNG. I els 9 i els 8 que, respectivament, van aconseguir els independentistes catalans d’ERC i Democràcia i Llibertat no són suficients per jugara la governabilitat.

El resultat obre sobre el paper tres escenaris. El primer, un fràgil front ampli d’esquerres liderat per Sánchez i Iglesias (el primer ja el va refredar ahir admetent que li toca intentar governar a Rajoy mentre el segon ja cridava a parlar-ne) i amb les formacions sobiranistes que, per començar, s’haurien de posar d’acord sobre la qüestió catalana. El segon és repetir les eleccions si, dos mesos després de constituir-se el Congrés, ningú aconsegueix majoria absoluta o simple de vots per ser investit. L’última opció, i que segurament és la que té més futur, és una gran coalició entre el PP i el PSOE. Sánchez ja va convocar “al diàleg”. És la fórmula que funciona a Alemanya i que avalaria l’establishment i també les institucions comunitàries, que temen que Espanya pugui qüestionar, com ha fet Grècia, l’austeritat i fer trontollar la zona euro. Catalunya també els pot empènyer al pacte atès el seu no al procés.

Incentius i esculls de la suma

La fórmula té incentius i també dos esculls: la desaparició del PSOE com a alternativa i la qüestió interna. A més de la falta d’unanimitat que tindria la gran coalició caldria resoldre el paper de Sánchez, que s’ha enfrontat durament a Rajoy en temes com la corrupció. El resultat del líder del PSOE no és bo, però tampoc prou dolent per, d’entrada, apartar-lo de la direcció i que Susana Díaz, enfortida pel resultat andalús, prengui el control. Caldrà negociar el què i el com. Si el procés per investir president és costós a Catalunya encara ho pot ser més a Espanya. El mal resultat de C’s impedeix el pacte amb el PP que Rajoy hauria volgut estable i que, en l’esprint final de campanya Rivera ja va preveure, tot i que ser al govern.

La que ve hauria de ser una legislatura de reformes i el resultat deixa clar que, per fer-les, caldrà comptar amb el PP en qualsevol escenari. Els de Rajoy superen per poc els 117 escons, que són un terç del Congrés, i per tant poden bloquejar una reforma constitucional, que si és ambiciosa i toca aspectes nuclears requeriria dos terços de les cambres. Si les reformes són menors requereixen tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, respectivament. En aquest cas el PP, gràcies al seu resultat a la cambra alta, també té la clau. Segons els articles del títol X, que regulen la reforma, si una de les dues no l’aprova el preu s’encareix i per fer canvis calen dos terços. La clau catalana és important. Els partits partidaris contraris el dret a decidir sumen més de 250 dels 350 escons de la cambra baixa.

El tema català seguirà sent, però, de primer ordre en la política espanyola i, si Artur Mas és investit, caldrà prendre decisions encara que el govern central estigui en funcions o tingui una majoria dèbil. D’entrada, al Congrés se sentiran, però, més veus catalanes. Es constituiran per primer cop a la història tres grups parlamentaris catalans, ja que tant En Comú Podem com ERC i DL van superar el llindar del 15% dels vots i els cinc escons necessaris.

Els tradicionals aguanten gràcies a les demarcacions petites

Els partits tradicionals aguanten gràcies a les demarcacions més petites, primades en el repartiment d’escons (amb la meitat de la població, les nou províncies de Castella i Lleó trien els mateixos diputats que les tres valencianes). Un exemple: a les quatre demarcacions més poblades (Madrid, Barcelona, València i Sevilla) els resultats estan més renyits que en el conjunt. En totes elles el PP s’endú 25 escons, només un més que Podem i els seus socis. El PSOE n’obté 19 i Ciutadans 15.

Amb marges molt més estrets que fa quatre anys, però el PP aconsegueix pintar de blau la majoria dels districtes electorals del mapa d’Espanya. Només se li resisteixen les províncies catalanes i basques, Badajoz i sis de les vuit andaluses (entre elles Sevilla però no Màlaga). Per comunitats, a Catalunya guanya En Comú Podem i Esquerra és segona seguida del PSC i DL; a Euskadi ho fa el PNB (Amaiur, víctima de Podem, passa de 6 a 2 escons i perd el de Navarra), i a Andalusia i Extremadura el PSOE. A la resta, el PP. C’s no aixeca el cap de forma significativa a cap territori, ni tan sols a Catalunya, on lidera l’oposició i ahir es conformava amb 5 escons.

Fractura territorial de l’esquerra

A les segones posicions és on es constata que, si la lluita per l’hegemonia a la dreta té un vencedor clar, el PP, l’esquerra està dividida i amb connotació territorial. El PSOE és el partit del sud i de l’interior i Podem el de les ciutats i les perifèries. A les Castelles, per exemple, el PSOE aconsegueix 16 escons i Podem quatre. Però Iglesias, a més de guanyar-lo clarament a Catalunya i a Madrid, també supera Sánchez al País Valencià, les Balears, Galícia o Navarra. Les coalicions amb Barcelona en Comú i ICV, Compromís o En Marea han sigut un èxit.

Tocarà parlar, però les possibilitats reals són dues: la gran coalició o tornar a repartir cartes. El PP i el PSOE són, encara, els protagonistes.

El PP manté la majoria absoluta al Senat

El PP ha perdut la majoria absoluta al Congrés, però la segueix mantenint al Senat, on té 121 dels 208 representants que hi havia en total en joc, 14 menys que fins ara. No és una dada irrellevant, ja que per fer una profunda reforma de la Constitució es necessita l’acord de dues terceres parts de les dues cambres, mentre que la majoria absoluta també és clau per poder aplicar, per exemple, l’article 155 de la Constitució que suspendria l’autonomia a Catalunya i que un govern en funcions del PP encara tindria opcions de tirar endavant. El PSOE suma, a l’espera que es tanqui el recompte final, dos escons, i es planta en 50. Ciutadans en queda fora, però Podem hi irromp amb 16, mentre que ERC, Democràcia i Llibertat i el PNB hi han situat sis representants cadascun.

Més continguts de