OBITUARI

Amb Rubalcaba se’n va part de la història

Rubalcaba va aconseguir guanyar-se l’afecte de molts dels seus companys, però també dels seus rivals polítics

Tot i la fama d’astut conspirador amb què passarà als llibres d’història, Alfredo Pérez Rubalcaba, mort avui als 67 anys, va aconseguir guanyar-se l’afecte de molts dels seus companys, però també dels seus rivals polítics de dins i fora del PSOE. No només ara, que portava cinc anys retirat de la política activa i havia tornat a donar classes de química orgànica a la Universitat Complutense de Madrid, sinó també quan encara era un polític temut pels seus adversaris. Ja aleshores, molts el descrivien com una persona carinyosa, simpàtica, treballadora, intel·ligent, frugal i austera, i el cert és que Rubalcaba era afectuós –a vegades– i agradable i suau en la conversa i el tracte –gairebé sempre.

Aquestes característiques de la seva personalitat contrastaven amb el seu discurs esmolat i la seva punteria a l’hora de desarmar políticament els rivals. Com el polític poderós que va ser sempre, despertava afecte i temor en dosis quasi idèntiques. Però els que van tenir l’oportunitat d’arribar a acords amb ell –com alguns antics portaveus de l’oposició– aprecien més la seva humanitat i la seva intel·ligència que la condició de triler que alguns li atribuïen. En destaquen que era un gran negociador, infatigable, sense pressió, sense presses, que deixava anar fil i l’anava recollint fins a arribar a un acord.

Sempre present en el socialisme i en la vida espanyola, Rubalcava va recollir al llarg de la seva vida política alguns èxits i també alguns fracassos. Entre els seus èxits, el més destacable va ser el paper essencial que va dur a terme durant els governs de José Luis Rodríguez Zapatero en el disseny de l’estratègia que va desembocar en el final d’ETA. Fet que resulta, en part, paradoxal, perquè –sempre obsessionat per allò immediat– acostumava a semblar més preocupat pel titular dels diaris de l’endemà que per qüestions a llarg termini. Per això, en els seus primers anys els seus companys deien d’ell que era un tàctic, especialista en el regat curt. Després, amb la maduresa, ell mateix feia broma sobre aquesta definició: “Doncs en l’àmbit en què estic ara soc com Mao Zedong amb la llarga marxa. El més estrateg de tots”, deia en aquells anys que van culminar amb el final del terrorisme etarra.

Aquest és un exemple de com amb Rubalcaba se’n va una part important de la història política recent d’Espanya. Va ser un protagonista privilegiat durant quasi quatre dècades i un dels dirigents que, amb Felipe González, més ha influït en el Partit Socialista i, en conseqüència, en la vida pública de l’Estat. Amb càrrec públic des del 1982, va ser ministre d’Educació i de Presidència i portaveu del govern espanyol amb González, i l’únic que va repetir en els governs de Zapatero, primer com a titular d’Interior i després com a vicepresident.

La derrota a les urnes

Més tard assoliria llocs aparentment més rellevants, però que no li van aportar tantes satisfaccions. Va ser candidat a la Presidència del govern espanyol el desembre del 2011 i escollit secretari general del PSOE al guanyar-li a Carme Chacón el congrés del PSOE del febrer del 2012 a Sevilla. Els principals fracassos li van arribar precisament en aquestes dues últimes ocupacions: pel pobre resultat –110 diputats– que va obtenir en les eleccions del 2011, empitjorats en els comicis del 2015 i el 2016 ja amb Pedro Sánchez com a candidat, i perquè no va saber acabar amb la crisi interna dels socialistes, que encara dura. Va renunciar al lideratge del PSOE pels mals resultats obtinguts a les eleccions europees del 2014.

Semblava dedicat en cos i ànima a la política, però sempre va trobar temps per a la família i els amics. No tenia fills, però es va fer càrrec dels seus nebots quan van morir el mateix any tres dels seus cunyats, germans de la seva dona, Pilar Goya. Sempre prim, a Rubalcaba no li agradava menjar. Però sí les sobretaules, la conversa posterior i quedar amb els amics que va conèixer a la facultat quan era estudiant, i que encara conservava. També llegia molt. Per descansar dels dossiers polítics se submergia en la literatura, sobretot en la novel·la negra. I l’apassionava el futbol. Madridista irredempt, si podia no es perdia cap partit de l’equip blanc. A vegades al Bernabéu, a vegades a la televisió.

Ara portava cinc anys apartat de la política activa. Havia tornat a donar classes a la universitat, però no havia deixat d’estar present en l’activitat interna del seu partit. A principis d’aquest any, de fet, el veterà polític va rebutjar la candidatura a l’alcaldia de Madrid que li va oferir Pedro Sánchez, a qui havia combatut en les últimes primàries, en què es va posicionar a favor de Susana Díaz. Tot el socialisme, però, li ret ara homenatge.

Més continguts de