ENTREVISTA

"Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats"

L'exconseller Santi Vila acaba de publicar 'D’herois i traïdors', una crònica sobre els fets de l’octubre passat. Afirma que "hi ha hagut un sentiment antipolític al sobiranisme”

Santi Vila (Granollers, 1973) acaba de publicar D’herois i traïdors (Península), una crònica sobre els fets de l’octubre passat. Un llibre que ha escrit “amb ànim reparador”.

Com es troba?

En el terreny personal, bé. En el polític, no tant. Tenim companys a la presó. Veure Puigdemont així ho trobo desolador, esfereïdor. Hem perdut l’autogovern. Just quan la idea de la independència tenia més simpaties, sembla que ens hàgim conjurat per fer-la malbé.

Per què no va dimitir abans del 26-O?

Estava molt compromès amb l’1-O. I amb el president. En vista de com va anar l’1-O, estava absolutament convençut que el que tocava eren eleccions. Havíem de treure el màxim rendiment de l’1-O. Ministeris polítics de la UE i ambaixades sintonitzaven amb aquesta idea.

Si vostè està en contra de la via unilateral, ¿com podia estar a favor d’un referèndum suspès pel TC?

La discrepància definitiva era si fèiem la DUI o no. L’1-O explicita que tenim dos milions de ciutadans molt mobilitzats per la independència, però tenim també un ampli sector instal·lat en l’ordenament constitucional. I molts polítics, també d’ERC. Un projecte d’aquesta envergadura ha de ser una decisió molt més qualificada.

Durant quant de temps va ser interlocutor del govern espanyol?

L’última reunió va ser l’abril del 2017.

Trucades i whatsapps segur que sí.

Sí, però mai vaig mantenir cap contacte ni relació amb el govern espanyol que no fos per indicació de Presidència. A priori i a posteriori despatxava amb Puigdemont.

¿Abans i després de l’1-O també va parlar amb Madrid?

Quan vam haver d’acreditar que no s’havia fet la DUI al Parlament en la primera etapa. Puigdemont tenia dues ànimes i era l’àrbitre: un sector partidari de la via unilateral, i un altre partidari d’eleccions. En aquest segon sector se’ns va encarregar que exploréssim la viabilitat del que Urkullu en va dir “alto el foc”. Ni 155 ni DUI, cap decisió unilateral ni del govern espanyol ni de la Generalitat. El president va decidir convocar eleccions el dia 25.

Li van garantir que no hi hauria 155?

Tàcitament. Aquí, la Moncloa ens va fallar, perquè vam demanar que ho diguessin públicament i no ho van fer.

Admet aleshores que Puigdemont no tenia gairebé alternativa.

Jo crec que sí. Si ens haguessin enganyat, els hauria costat la legislatura. No s’hauria pogut sostenir. És evident que per a Rajoy l’aplicació del 155 també era una tortura.

M’han dit que aquell dimecres a la matinada vostè va dir: “Als països seriosos no es convoquen eleccions de matinada”. Va anar així?

Quan ho teníem tancat al sac i ben lligat, eren dos quarts de tres i Junqueras, que era crític amb la situació -no la compartia però la respectava-, va recomanar al president que convoqués eleccions llavors, que si no no ens en sortiríem. Ara m’adono que hauria hagut de fer cas a Junqueras.

Qui es va oposar a aquesta decisió?

Hem de desmuntar un prejudici. Creure que la gent de la tradició convergent érem els moderats; i els de tradició republicana, els abrandats. I a ERC hi havia partidaris de fer eleccions.

Carles Mundó.

Exactament. En canvi, altres d’ERC estaven fanatitzades partidistament.

Parla de Marta Rovira.

El seu paper va ser francament molt desestabilitzador en moments crítics. No ens va ajudar gens.

¿I del seu partit hi havia gent contrària a convocar eleccions?

Prefereixo que cadascú es vagi explicant quan faci el seu llibre.

Què va passar l’endemà al matí, que no es van convocar eleccions?

Moltes coses. Els contraris a les eleccions convencen el president que ha de fer una reunió amb els diputats. Emocionalment és molt dura. No entenen ni estan preparats per entendre un cop de timó tan brusc. La gent va començar a enviar missatges a l’exterior. Diputats i gent important, no només ciutadans manipulables emocionalment, van pressionar molt el president. I, a banda d’això, passaven les hores i Rajoy no va respondre ni va sortir ningú a dir el que havien dit en privat: que si vosaltres feu això, farem un alto al foc i sobre això construirem una taula per negociar si fem un referèndum acordat o com seguim.

¿Ha pogut saber per què el govern espanyol no va dir res?

En la dinàmica de Madrid hi ha l’element distorsionador de la competició entre el PP i Cs per l’espai nacionalista espanyol. A més, crec que allà hi ha un gran consens a dir que s’ha d’aplicar un correctiu fort.

En aquelles hores del matí, ¿vostè enviava missatges a Madrid dient “contesteu d’una vegada”?

Efectivament. I hi trucàvem. Els interlocutors volíem que acabés bé.

En aquella reunió del 26, imagino que Junqueras hi era. ¿Va tenir la mateixa actitud que a la matinada?

El que va passar dijous va ser radicalment diferent. Junqueras va advertir que si es convocaven eleccions, ERC sortiria del govern. Era situar-nos en l’esfera de la traïció.

¿Això explicaria el tuit de Rufián sobre les monedes de plata?

Estava perfectament orquestrat des del punt de vista partidista.

ERC es volia carregar la convocatòria d’eleccions.

O anar-hi en una posició de confort.

Al migdia el president m’informa que ha revisat la decisió. A partir d’aquí li dic que no em queda res més a fer al govern. Vaig dimitir perquè havia culminat una feina que ens havia de portar a les eleccions.

Sense eleccions hi hauria DUI.

Era força evident, però no va ser el motiu de la nostra conversa. Era que jo havia donat la mà a ministres, havíem acordat el que havíem acordat. Estava tancat i acordat. Era l’armistici. I ara quedava a la intempèrie.

Va veure la DUI per televisió.

Desolat. Unes ganes terribles de plorar. Veies que preníem una decisió que no tindria cap conseqüència positiva pràctica, i que suposava clarament la pèrdua de l’autogovern.

Forcadell va dir que era una declaració política.

Pel que ha representat institucionalment, prefereixo no acarnissar-m’hi massa. Aquests últims anys hi ha hagut instal·lat en el sobiranisme un profund sentiment antipolític. En els moments extrems, el polític professional es troba a faltar.

Vostè diu que Junqueras va fallar d’una manera estrepitosa.

Si hagués fet costat al president Puigdemont auguro que ara tindríem l’autogovern intacte i, més important, no tindríem ningú a l’exili ni a la presó.

Vostè li diu: “D’aquí tres mesos tu pots ser el president, i probablement a mi em faran cap de llista del PDECat si hi ha unes eleccions”.

Als quadres del nostre partit hi havia el convenciment que calia fer el viatge al centre i que Puigdemont no es voldria tornar a presentar. Hi havia molta gent partidària que el recanvi fos jo. I havia manifestat al partit que hi estava disposat.

Però vostè no volia anar d’alcalde de Barcelona?

Ha sigut sempre una especulació. Fins i tot quan els dirigents de Barcelona especulen, jo els dic que el moment és tan excepcional que hem de centrar-nos a treure del forat el govern de la Generalitat.

Ja que parlem de vostè, ¿s’ha acabat presentar-se a eleccions?

A curt termini, segur. Consideraria una frivolitat, tenint un front judicial obert, dir que em presento a res. Com em podria comprometre amb els ciutadans si d’aquí sis mesos em condemnen, m’inhabiliten o m’apliquen penes de presó?

A qui investiria vostè, ara mateix?

Necessitem amb urgència un govern. Dit això, també comprenc que amb els sacrificis que s’han fet fins ara i la situació tan extrema que tenim no podem fer veure que ja no recordem que tenim gent a la presó.

Per tant, ¿entén que després de Puigdemont intentin proposar Sànchez?

Entenc que diguin que no podem fer veure que no recordem que això no es pot normalitzar tan fàcilment.

Perquè, des del seu punt de vista, Sànchez podria optar a ser investit?

Sí. Hi ha una contradicció que algú ha de resoldre. L’han deixat presentar-s’hi, el jutge admet que té dret de vot... No pot exercir la presidència?

Ahir Joan Tardà deia que el republicanisme ha de convergir amb els comuns i el PSC. Això prefiguraria que el Procés desembocaria en una mena de tripartit?

És el fantasma que ha rondat en la política catalana des de fa molts mesos. Se’n van fer de molt grosses, en aquella etapa. Per poc que la memòria fos lúcida i ben estimulada, el fantasma d’un tripartit hauria de fer pensar la ciutadania, també. I l’advertiment ens hauria de preocupar una mica.

Hi haurà noves eleccions?

La hipòtesi no s’ha de descartar, en vista que hi ha un element distorsionador, que es diu CUP. No he entès mai com els meus se sentien còmodes treballant amb la CUP. El model de societat és diametralment diferent. La independència per fer una República amb segell de la CUP jo no la vull. Prefereixo viure en l’ordenament constitucional actual.

De què viu ara, senyor Vila?

Ara he tornat al món privat i combino dues activitats. Una d’acadèmica en el marc de la universitat, a Barcelona, i l’altra com a directiu en una empresa proveïdora d’aigües a la demarcació de Girona.

Més continguts de