Set candidats que s’estrenen en unes eleccions excepcionals

O. MARCH / L. VICENS / A. GARCIA / M. MARTÍN / G. PRUNA / S. GONZÁLEZ / N. ORRIOLS

Els debats electorals d’aquesta campanya han sigut una experiència nova per als set caps de llista dels principals partits que avui es confronten a les urnes. Alguns ja tenien experiència en altres comicis, però per primer cop se situen al capdavant en unes eleccions catalanes que marcaran el futur d’un país i que, per a alguns, suposen una primera volta de cara a les estatals.

Raül Romeva (Junts pel Sí)

La travessa més llarga

Poc s’imaginava Raül Romeva, fa dos mesos i mig, que estaria a punt d’anar a votar-se a ell mateix a les eleccions del 27-S. “Jo m’estava preparant per nedar 25 quilòmetres entre les Medes i les Formigues”, recorda sempre que pot als mítings. Admet que no hi ha punt de comparació entre les campanyes que havia fet com a candidat d’ICV a Brussel·les i aquesta: ha fet més quilòmetres que mai. “Dedicaré el meu dia de reflexió a improvisar, que és el que no he pogut fer aquestes setmanes”, explicava davant dels periodistes fa dos dies, just abans de la jornada de reflexió. Collat als debats per la gestió d’Artur Mas -candidat a la reelecció- i creixent en els mítings, Romeva ha buscat en tot moment reflectir que aquestes són unes “eleccions excepcionals”. La seva tria, de fet, ja va mirar de transmetre aquest missatge en clau plebiscitària. Les quinieles el situen amb un paper important en la pròxima legislatura, a pesar que ell és reticent a parlar-ne. Adorat pel públic femení -sempre té cua per fer-se fotos-, el cap de llista de Junts pel Sí havia promès que es retiraria de la política després d’estripar el carnet d’ICV. La trucada de Mas i d’Oriol Junqueras el va fer canviar de plans. Aquest vespre veurà, molt a prop del Born, si aquesta aposta ha sigut la correcta. Sempre li quedarà el mar que tant troba a faltar.- ORIOL MARCH

Antonio Baños (CUP)

El genet per al salt definitiu

No amaga que se sent incòmode sent el centre de totes les mirades i confessa que els mítings el fan posar nerviós. Una inquietud que intenta dissimular amb sarcasme i ironia. El dia que el van ungir candidat per al 27-S -el 67% de la militància va votar la llista pactada pel secretariat nacional- va girar-se fins a cinc vegades buscant l’aprovació dels membres de la CUP que l’escortaven. Antonio Baños va acceptar el repte de ser el candidat de la CUP conscient que serà el genet d’un cavall de Troia que passarà de fer soroll al Parlament a tenir un pes decisiu en el post 27-S, una posició compromesa que no admetrà titubejos. Des que es va postular per liderar la llista no va arribar a tenir un contrincant clar: independent i membre de Súmate, era una figura de consens entre els sectors de la candidatura i és prou mediàtic per rellevar la popularitat de David Fernàndez. De llengua afilada -sempre se li escapen paraulotes als mítings-, es defineix com un “federalista desenganyat”, que ha virat cap a l’independentisme gràcies als governs de José María Aznar i a Pedro J. Ramírez o Luis María Ansón. Estarà, com a molt, quatre anys al Parlament. Després podrà dormir més -enyora molt el seu llit- i recuperar el seu quartet de pop-punk, Los Carradine, format als 90 amb altres periodistes de Barcelona.- LAIA VICENS

Miquel Iceta (PSC)

El candidat que busca parella de ball

Després de dècades d’experiència a la cuina del partit, es va convertir en cap de cartell gairebé per casualitat, i tothom li reservava un paper secundari en una campanya amb candidats més guapos que ell i partits més de moda que el seu. Però en el primer acte, quan va sonar la música, Miquel Iceta es va oblidar de les càmeres i va arrencar a ballar Queen. El polític gris davant les càmeres (al darrere la seva ironia fa furor) deixava pas a un home espontani i amb ganes de marxa que, gràcies a les xarxes, va ser protagonista. Ho ha aprofitat per proclamar als quatre vents que Catalunya ha de seguir ballant amb Espanya i que el PSOE ballarà amb el PSC al ritme federal, però els dirigents estatals que l’han acompanyat només s’han mostrat entusiasmats amb la primera part. Iceta és el candidat que busca parella. El primer dia, mentre ell saltava, Pedro Sánchez se’l mirava sorprès i sense moure’s. Després li van aconsellar que l’acompanyés en els balls, però no va poder evitar que semblés forçat. La campanya ha acabat amb Iceta presumint de parella i Sánchez confessant que ell és més de barra que de pista i que necessita assajar. Els passa una cosa semblant amb la reforma federal.- AURI GARCIA

Xavier García Albiol (PP)

Un recurs d’última hora

Dos mesos és el temps que ha transcorregut des que el PP va anunciar el relleu d’Alícia Sánchez-Camacho com a cap de llista. El nou candidat, Xavier García Albiol, va ser designat a corre-cuita com l’últim recurs per mirar de retenir l’electorat popular. La seva contundència en la defensa de la unitat d’Espanya i el fet que els veïns de Badalona el tornessin a avalar a les urnes després de ser alcalde són els seus dos punts forts, tot i que les sigles populars no passen pel seu millor moment. Al PP són conscients que no repetiran els 19 diputats que tenen ara al Parlament, però confien a poder limitar la fuga de vots, especialment cap a C’s, que a les últimes eleccions municipals els van passar davant en molts ajuntaments. Albiol s’ha mostrat dur amb el partit taronja, tot i que les crítiques principals han sigut per al PSC i, sobretot, per a Junts pel Sí. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha participat en cinc actes de campanya, i el desembarcament de ministres ha sigut constant en les quatre circumscripcions catalanes. Col·laboració màxima en unes eleccions que els populars també encaren com una primera volta de les espanyoles del desembre.- MARIO MARTÍN

Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot)

L’esperança catalana de Pablo Iglesias

Als seus 61 anys, és el candidat més gran i també el més inexpert. Malgrat que té el reconeixement veïnal i dels moviments socials, Lluís Rabell era poc conegut pel gran públic, una tendència que ha pogut comprovar que era difícil de revertir en tan sols dos mesos. Encaixar que “l’elefant” de Junts pel Sí és imbatible i que Ciutadans es fa fort en el segon lloc del podi a les enquestes han sigut dos cops durs que Catalunya Sí que es Pot ha intentat combatre amb la figura del líder de Podem, Pablo Iglesias, sempre present en una campanya que ha vist com l’oportunitat per guanyar la pole position de la cursa fins a la Moncloa. Una galleda d’aigua freda va caure sobre Rabell quan la seva gran estrella va admetre que se sentia “incòmode” a la campanya catalana. Justament ell es reivindica com el candidat capaç de bastir l’única alternativa d’esquerres que pot garantir “aliats a Madrid” per celebrar un referèndum i capaç d’expulsar Rajoy del govern. Combatiu i de front arrufat als mítings, busca trencar la polarització fent que el moviment del 15-M i la classe treballadora es revolti davant la “guerra de banderes” i les retallades.- SARA GONZÁLEZ

Inés Arrimadas (Ciutadans)

L’aposta de Rivera per liderar el no

Després de mesos dubtant entre la Generalitat i la Moncloa, Albert Rivera va decidir agafar el camí de Madrid i va deixar l’encàrrec de substituir-lo a Inés Arrimadas. Nascuda a Jerez de la Frontera fa 34 anys, tot just en fa nou que viu a Catalunya i quatre que milita a Ciutadans. La candidata més jove d’aquestes eleccions -que admet que no va pensar mai a aspirar a la Generalitat- afronta el repte de succeir el líder, però ho fa amb el confort de saber que navega sobre una onada favorable i que les enquestes situen el partit com a segona força i referència de l’unionisme. El perfil d’Arrimadas, més amable, ha ajudat Ciutadans en el seu intent de suavitzar la imatge del partit a Catalunya en busca d’un electorat contrari a la independència però prou moderat per aspirar a tot. Sota l’abric de Rivera -omnipresent en la campanya- la candidata s’ha erigit com l’únic vot útil unionista repartint dards al PP i el PSC per haver flirtejat en el passat amb partits independentistes. Futbolera i culer confessa, Arrimadas competirà diumenge contra un dels seus ídols d’infantesa. Avui, quan encengui el transistor com quan era petita, tornarà a estar pendent del que faci Pep Guardiola. Aquesta vegada, però, esperant que perdi.- GERARD PRUNA

Ramon Espadaler (Unió)

L’home que marcarà el futur de Duran

No era el més ben posicionat en la carrera successòria. Abans del procés sobiranista, quan es parlava de renovació a Unió, les mirades apuntaven a Josep Maria Pelegrí o Antoni Castellà (ara líder de Demòcrates de Catalunya). Ramon Espadaler, però, va guanyar-se els galons de mica en mica. Va ser clau ocupar la conselleria d’Interior el 2012, un càrrec que li va aplanar el terreny per convertir-se en home fort al partit. Va quedar ungit definitivament com a delfí de Duran i Lleida quan aquest li va traspassar la secretaria general de CiU i va assumir el mateix càrrec a Unió. El seu primer repte va ser la consulta interna del 14 de juny, una votació que va provocar l’escissió del partit i va apartar de la formació el bloc sobiranista. El segon, presentar-se a les eleccions com a cap de llista d’Unió, després d’haver dilapidat el matrimoni amb CDC i navegar per primer cop en solitari des del 1931. El seu handicap, en una campanya de to plebiscitari, ha sigut trobar l’espai per a la tercera via. Sobre ell recau la responsabilitat de mantenir el partit en la línia de flotació. El resultat que obtingui a les urnes també marcarà el futur de Duran.- NÚRIA ORRIOLS

Més continguts de