"No hi ha una bona edat per tenir un pare empresonat"
Txell Bonet és periodista i la companya de Jordi Cuixart
Barcelona“No hi ha una bona edat per tenir un pare empresonat”
Txell Bonet és periodista i la companya de Jordi Cuixart, a la presó des del 16 d’octubre. Tenen un fill de mig any. Ens atén el mateix dia que ha anat a veure’l a Soto del Real, on s’hi han pogut reunir sense un vidre que els separi. Unes trobades que només es permeten mensualment.
Quin contacte tens amb ell?
Tinc dret a un vis-à-vis al mes, en què ens podem veure en una mateixa sala. Ahir en vam tenir un i el mes d’octubre passat un altre. En aquestes visites entrem junts amb familiars d’altres presos i ens distribuïm en sales de nou metres quadrats, on nosaltres ens trobem amb el Jordi. Cada setmana també pot rebre una visita de 40 minuts però a través d’un vidre. Durant la setmana té dret a algunes trucades però de cinc minuts cadascuna, no porten enlloc. Només temps per dir que estem bé, forts i que ens estimem. A les presons també es penalitzen els familiars dels presos. Això pot dinamitar qualsevol relació.
Com s’afronta una situació així amb un fill de mig any?
No hi ha una bona edat per tenir un pare a la presó. Em sap greu pel Jordi i pel nostre fill perquè no està creixent amb el seu pare. Amb una visita al mes, un nen tan petit ja sembla una altra persona.
I el seu dia a dia a la presó?
Llegeix molt. Passa moltes hores a la biblioteca, jo també li porto llibres quan li faig arribar roba, L’últim Walden, de Xavier Vallés, o La vida als boscos, de Henry David Thoreau. Altra gent també n’hi envia. I rep moltes cartes. De fet, s’escriu amb un home que no coneix i que n’hi envia cada dia.
El mòdul on està és tranquil?
Parla molt amb els altres presos. Hi ha històries molt bèsties i molt humanes. El seu company de cel·la és irlandès i m’explica que a vegades practica anglès.
Com et vas assabentar de la presó incondicional?
Per la televisió. L’últim missatge seu va ser que la jutge se n’havia anat al racó de pensar i ja no vaig saber res més d’ell.
¿Creus que si la causa acaba al Suprem això pot beneficiar els Jordis?
Prefereixo no projectar. Visc el dia.
Tem que es normalitzi la situació?
Crec que la gent no s’oblidarà d’ells. La gent s’ho ha pres com si haguessin posat un familiar seu a la presó. I jo no m’ho prenc com un problema domèstic sinó col·lectiu.
Però el sacrifici és personal.
No triem les coses que ens passen a la vida. Només com ens les prenem. Per la meva professió he conversat amb presos polítics de Birmània que s’han passat 17 anys a la presó. No sé si em va quedar allò dins del saber aguantar. A més, ell sempre ha actuat de manera pacífica i ha volgut formar part del col·lectiu que reclama el dret a decidir.
