CRÒNICA

Últim viatge a les presons de Madrid

Forcadell ja pensa en la presó que escollirà a Catalunya i a sentir com li tornen a dir Carme

Segurament és el meu últim viatge en tren per anar a veure’ls, perquè diuen que aquesta setmana potser els traslladaran a presons catalanes. Primer i últim cop a Alcalá-Meco per veure la Carme Forcadell. Últim cop d’AVE, de taxi o de cotxe llogat, de dia sencer amunt i avall. Serà millor per a la família. Per als nens, per als pares tan grans. Però a canvi d’aquest dret, que és un dret que tenen tots els presos -no és cap concessió, com ens volen fer veure els tòxics-, les claus de la seva llibertat les desarem nosaltres, els seus compatriotes. Custodiant les presons catalanes també hi ha gent que ha fet l’1 d’octubre.

El grup de quatre dones que ha organitzat la Carme ens trobem al tren. L’exdiputada de la CUP Mireia Boya i jo a Barcelona i, a Tarragona, la filòloga i diputada de Junts pel Sí Montse Palau i la periodista Rita Marzoa. “Abans m’organitzaven les visites els del partit, i em trobava que venien només homes”, em va dir per carta. Al tren, de tornada, ens hi trobarem, també, l’exregidora de la CUP Maria José Lecha, que ve de veure en Quim Forn, i uns amics del Raül Romeva. Hem contractat el taxista amic de la Txell Bonet -parella de Jordi Cuixart-, que ens cobrarà uns 100 euros per anar i tornar però que no ens cobrarà l’espera. Al final no ve ell, sinó un empleat. És un noi jove, de l’Equador, que ens proposa anar a dinar a un centre comercial. “ Hay un argentino, un mexicano, lo que queráis... ” A mi em fa riure pensar que un centre comercial és el malson de la Mireia Boya. Fem broma amb això. “Un McDonalds, no, eh?”, demana ella. Les petites frivolitats de les que estem en llibertat. M’explica que no ha volgut anar a veure cap pres, que volia anar a veure, primer de tot, les preses. Al final anem a dinar a l’argentí amb el xofer, que resulta que es diu Henry-Paul, justament com el que va estavellar el cotxe de Diana de Gal·les. Mengem molt alegrement.

“Amiga estimada”

Alcalá-Meco sembla més nova i més repintada que les altres presons, i les normes aparentment són una mica més laxes. Hi ha una família que hi entra una moto de joguina d’un nen petit. “A quién vienes a ver? A tu abuela? ”, li pregunta la Rita, que té un imant per a la canalla. “ A su madre -contesta un xicot vestit de blanc-. Pero no habla, el niño. Ya lo hemos intentado todo y solo gesticula ”. Quan ens criden per entrar, agafo la moto i el biberó per ajudar la dona que el porta a coll i que, esbufegant, exclama: “ ¡Joder, Lelio, como pesas! ” El nen es diu Aurelio. El noi vestit de blanc i la resta de la seva família l’han deixat sola. Caminen molt endavant. Aquesta presó sembla més gran i és com si hi hagués menys vigilància que a les d’homes. Són les quatre i trenta-un minuts i encara no hem arribat al lloc, no sé què passarà quan hi arribem. Si el temps que tenim per veure la nostra amiga estimada ha començat a comptar o si ho farà a partir de l’hora en què arribem. Sí, sí. He dit “amiga estimada”. Ja no hi ha cap forat per als cínics al meu camp de verdures.

Apareix la Carme, prima i molt bonica, cansada i descansada. Duu un color de cabells i un pentinat que em fan pensar en la Montse Guallar en aquella telesèrie que passava a Girona. Els moviments elegants de sempre, aquells ulls polits i guspirejants que coneixem, l’accent terrós i líquid, els gestos sinuosos de les mans i la musculatura dels braços. Tot allò que és ella, tancat allà. “M’ha tenyit una presa que va fer un curs de vint hores”, diu, amb aquella ironia pausada que encara fa servir. S’ha pintat els ulls, per rebre’ns, i aquest detall em commou fins a fer-me miques. Porta una samarreta rosa sense mànigues (fa molta calor) i una faldilla de flors estiuenca, pensada per passejar per la platja o per prendre la fresca, però no per ser en un locutori d’Alcalá-Meco. “Me la va enviar una gent de Terrassa”, explica. La Rita venta un mosquit. “Hi ha mosquits, oi?”, diu la Carme, com si fos la responsable d’aquell clima. No s’asseu a la cadira en cap moment, perquè la boca ha de ser molt a prop del micròfon.

“Estàs molt guapa”, li diem. “Saps què passa? Que aquí no beus alcohol i no hi ha dolços...”, respon. “De vegades li dic a la Dolors: «Com m’agradaria una copeta de vi blanc...»”. Ens fa saber que les millors postres són el iogurt, però que ara han portat polos. “Avui el meu luxe serà menjar-me un polo amb la Dolors veient una pel·lícula”. Ens pregunta on hem dinat i li expliquem l’aventura del centre comercial. “No ens feu víctimes, reivindiqueu-nos”, demana. Vol dir que potser podem estar mortes de pena, però que no oblidem que són a la presó injustament. “Feu-vos un gintònic a la meva salut”, ens demana. I és veritat que aquesta idea de brindar “a la salut d’algú” té un sentit, ara. En tornar, farem un gintònic al tren, i pensarem en ella, que no el pot fer.

Ens explica que li escriuen socialistes i també gent de Ciutadans que troben que està tancada injustament. L’han anat a veure alguns líders polítics o expolítics, però no ho han dit. Ara, però, el que més l’amoïna és quina presó triar. “La il·lusió que em farà que em diguin «Carme» i no «Carmen», i veure TV3 o sentir la ràdio en català...!” A l’hora de pensar en la presó que vol (és terrorífic dir-ho així, quan resulta que no hauria de ser una presonera) es demana si ha de ser molt a prop de la seva mare, que és molt velleta, o si ha d’estar a la mateixa presó que la Dolors Bassa. “Tria pensant en tu! La mare te la podrem portar, et farem de xofer sempre”, li diu la Montse. “Ja ho sé. No és per això, és perquè ella tres hores de viatge potser no les pot aguantar”. Ens diu que els traslladaran a tots a Can Brians i d’allà els distribuiran. “Omplirem el camí de llaços grocs”, bramulo. “No ho veurem. Només us sentirem”, somriu.

El desig d’una copa en llibertat

La funcionària pica el vidre amb la clau. Tic, tic, tic. És l’avís per marxar. La Carme, llavors, també pica el vidre amb la mà. Tic, tic, tic. És una broma. Li torna el gest. I aquesta broma que li torna, irònica, la col·loca de nou en un pla d’igualtat cap a ella. Ja no n’és la carcellera. En acomiadar-nos li ensenyem un paper que m’havia guardat. És un full de llibreta amb les nostres quatre firmes i una frase de cadascuna. L’enganxem al vidre. És el desig d’aquesta copa en llibertat, totes cinc.

Quan sortim, la funcionària ens crida. “Ya sé que no habéis sido vosotras, pero igualmente, escuchad ”. I dirigint-se a tothom que ha entrat a comunicar diu que el vàter de la sala d’espera està brut i que com que sap que l’ha embrutat algú del nostre grup ara haurem d’anar-hi tots a mirar-lo. Naturalment, cap dels presumptes embrutadors no li fa cas i la discussió puja de to. Segur que el que hagi passat té a veure amb un bolquer infantil. S’insulten. Hija de puta, maricón. S’agafen i fan força. Entren policies. “ ¿Qué ha pasado? ” “ Una familia gitana. Pero que no se preocupen que ya sé a quién vienen a ver ”.

Sortim al carrer. Com sempre fem tots els que anem a veure els nostres amics presos polítics, ens abracem. Fem fora de l’abraçada els cínics i els dolents, els que ho saben tot, els que ens renyaran fem el que fem, els que ens troben frívols i els que ens troben massa tous, els que no volen que escrivim res, els que fan riures fotetes, els que tenen solucions, els que volen manar, els que volen criticar, els que tenen receptes, els que no estimen i els que no són estimats. Per desgràcia, aquesta abraçada salvatge ens converteix en unes pelleringoses, en unes sentimentals, en unes dones sense cap tipus d’ironia. De moment, això és així. De moment, no pot ser de cap altra manera.

Etiquetes

Més continguts de