Unió es juga el seu destí a les urnes

BarcelonaEra el maig del 2012 i a Sitges hi brillava el sol. Els delegats omplien l’auditori de l’Hotel Meliá per escoltar el discurs inaugural de Josep Antoni Duran i Lleida, que va aprofitar la seva primera intervenció al congrés d’Unió per carregar contra una Convergència que ja havia fixat l’estat propi com a meta. Duran va sortir d’aquell conclave amb un 80% dels vots dels delegats, un percentatge que encara hauria sigut més elevat si Antoni Castellà, representant dels renovadors dins la direcció, no hagués esgarrapat un grapat de sufragis a la candidatura independentista de Josep Maria Vila d’Abadal. D’allò ja fa tres anys, un mes i un dia, i avui Unió decideix el seu futur en una consulta interna sobre quin rumb ha de tenir el partit per a les eleccions del 27-S. I tots els dirigents implicats en el procés intern assenyalen que cap dels dos bàndols -sí i no a la proposta de Ramon Espadaler- aspiren a repetir un percentatge com el de Duran al congrés democristià de l’any 2012.

Unió, de fet, es mira avui al mirall. Els militants se situen en la disjuntiva d’avalar una pregunta complexa de la direcció -farcida de línies vermelles i que només es negociaria amb Convergència- o bé donar suport al grup organitzat al voltant del no, que ha convertit el vot negatiu en un “sí a la independència”. Els cops de colze entre els dos bàndols han sigut públics i també subterranis, especialment en espais com les assemblees de districte barcelonines. “Els oficialistes han acusat els crítics d’estar només interessats en un canvi de cadires, i els crítics han escampat l’ombra de la tupinada”, assenyala un dirigent coneixedor de la maquinària del partit. Fins i tot hi ha hagut retrets creuats entre Joana Ortega i Núria de Gispert, convertida en ariet del no. Impossible d’imaginar fa només tres anys.

Campanya i Construïm

Duran va decidir dimecres posar en joc el seu lideratge. “Si guanya el no, haurem de fer un pas enrere”, va assenyalar en roda de premsa al costat d’Ortega i Espadaler. Ha fet més campanya per demanar el sí -en persona i a través de Twitter, on els seus afins s’han activat per garantir la victòria de la proposta oficial- que no per a les eleccions municipals, quan va dosificar amb comptagotes les seves aparicions al costat dels alcaldables de CiU. La revelació a l’ARA dels correus que demostren el coneixement -sempre negat- del manifest fundacional de Construïm han acabat de posar-lo a l’ull de l’huracà.

“No podeu ser lleials a qui ha promogut aquesta plataforma”, clamava divendres la diputada Mercè Jou en l’acte de tancament de campanya dels partidaris del no. Una plataforma que ha rebut el suport de la majoria d’històrics del partit -amb Joan Rigol i De Gispert al capdavant- i que s’ha nodrit de les complicitats territorials -Barcelona, comarques barcelonines i Terres de l’Ebre- del sector renovador encapçalat per Antoni Castellà. Les joventuts, liderades per Oriol Gil, han decidit fer costat àmpliament a l’oficialisme.

“El procés intern és exemplar de cara enfora i de cara endins, però deixarà ferides de cara al futur”, sostenen a la cúpula d’Unió. De fet, el procés intern no ha fet res més que fer aflorar les faccions del partit, que per primer cop se sotmetran al veredicte de la militància. Els sobiranistes, temorosos d’una pregunta que finalment ha sigut tan “poc clarificadora” com es pensaven, van decidir unir-se en un manifest que reclamava qüestionar directament sobre la independència. “Hi va haver pressions per retirar signatures”, recorden fonts de la proposta alternativa. “Avui votem per canviar aquesta manera de fer política”, sostenen al sector sobiranista.

I Convergència? Silenci absolut. Només una carta de la JNC en què demanava acabar amb la federació després del 14-J ha pertorbat el mutisme imperant. Avui no és només Unió que es mira al mirall, sinó que del seu reflex també en depèn la continuïtat de CiU. Una fórmula que té tres dècades i que avui viurà un capítol determinant.