Cartells en clau de canvi: d’‘Els Simpson’ als ‘Teletubbies’
Els missatges dels partits aposten per girar full de l’etapa més agra
Un dels eslògans que han fet més fortuna en la política catalana els últims temps és aquell que diu “El junquerisme és amor”. No el trobarem en cap dels cartells electorals d’aquesta campanya, però de fons sí que hi és, el factor amor. Les emocions i els sentiments són, cada cop de manera més explícita, elements que els partits utilitzen com a reclam per al vot, fins i tot gràficament i via eslògans. L’estima, l’afecte, l’entranyabilitat. Tot i que, més que amor, no ens enganyem, és sexe. Tot molt d’anar de cara a barraca. Un cartell electoral no pot estar-se per floritures. Ha de sintetitzar l’essència de reclam al vot que els partits ja fa temps que martellegen per terra, mar i aire.
Vivim temps en què YouTube encara triomfa molt, però noves plataformes com Twitch empenyen amb força, sobretot entre les noves generacions, més avesades a l’ús de la tecnologia i a relacionar-se via pantalles. I, malgrat això, els cartells electorals segueixen sent útils, i d’aquí que cap partit en prescindeixi.
Perquè fan possible una presència de marca en clau de recordatori, de post-it a la nevera que insisteix en fer-nos memòria d’una tasca pendent i important: votar aviat. Al servei d’aquest sumar a la mobilització, els missatges s’hi diuen sense veu, amb imatge, amb poques paraules i buscant transmetre un to. Amb colors que contagien emocions, que diuen sense dir i que busquen connectar amb els ciutadans i fer-los sentir els colors.
En els partits independentistes, el groc predomina. No només perquè és el tradicional color distintiu tant d’ERC com de la CUP, sinó per la clara significació en clau de reivindicació de llibertat que ha assumit d’ençà de la presó i l’exili per als líders del Procés. El PDECat no hi renuncia, aprofitant que, juntament amb el blau, també el té com un dels seus colors distintius, i així tenyeix Àngels Chacón de groc, estil Els Simpson. Només Junts li dona una presència simbòlica, en els pins dels candidats, i Laura Borràs amb la seva papallona groga característica. Al final, el fet que Carles Puigdemont tingui cartell propi i que el seu fons d’arbrat belga tenyeixi el de Borràs i la resta ja respira la idea de reivindicació de llibertat que el groc també projecta. Ell no serà president, però és al cartell, igual que Oriol Junqueras, que té cartell propi, juntament amb el de Pere Aragonès.
Els socialistes de Salvador Illa tiren del vermell corporatiu, igual com el PP tenyeix del seu blanc i blau típic el cartell d’Alejandro Fernández. En aquest últim cas, amb un eslògan clavat al d’Artur Mas el 2010, “Una Catalunya millor”, que òbviament mira de recollir algun vot d’aquella antiga CiU, en clau de vot anti-Procés i les seves derivades. Picades d’ullet afectuoses però poc subtils.
I és que els cartells de la majoria de partits catalans ens venen a dir que volen girar full de l’etapa agra i de xoc per sobre de tot dels últims anys. Fins i tot Ciutadans, el partit que ha assumit tradicionalment el rol més bel·ligerant i incendiari, ara es vesteix de teletubbie i evoluciona el seu emblema del cor de tres banderes dibuixant-li uns braços que l’abracen. Menció a part mereixen els cartells secundaris dels de Carlos Carrizosa, amb ciutadans anònims abraçant-se ells mateixos com amb posat de sitcom televisiva. I tot per pretendre transmetre un to de canvi de rasant. ¿Massa contundent per ser creïble? ¿Massa caricaturesc, fins i tot? Sovint els partits cauen en això, quan veuen perill de diluir-se enmig del conjunt de l’oferta electoral. I també sovint això n’empitjora la percepció popular i, de retruc, el resultat a les urnes.
El cartell d’Illa juga amb un eslògan que deixa oberta la lectura: “Fem-ho”. Jéssica Albiach deixa enrere el lema de precampanya que hi podia dialogar en clau juganera, “sempre hi ha una primera vegada”, i aposta per “El canvi que Catalunya mereix”. Així tira d’un clàssic dels cartells electorals: la paraula canvi. Quan es detecta cert cansament respecte a unes sigles o a un govern, qui pot aconseguir credibilitat amb aquesta bandera guanya punts (vegis vots). Els comuns intenten treure el cap així.
I qui no només vol treure el cap metafòricament, sinó que a més posa la cara a totes com mai ho havia fet en un cartell, és la CUP amb la seva candidata, Dolors Sabater, amb estampa pròpia. També la tenen els seus números dos i tres, així com els caps de llista per Tarragona, Lleida i Girona. Però cadascú el seu. S’estimen, però guardant certes distàncies.
