Una apel·lació a Feijóo i Puigdemont

BarcelonaSi el caos és senzillament l'ordre que encara no hem arribat a entendre, és segur que la convocatòria electoral a Catalunya i el debat crispat entre el PP i el PSOE pel cas Ábalos-Koldo i pels deutes fiscals de la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, formen part d'un pla concebut per una intel·ligència artificial que ens serà revelat en el moment oportú. En un país amb tanta inclinació per la tragèdia com és Espanya, resulta curiós que la combinació de factors que ara componen l'escena política s'assembli cada cop més a l'òpera bufa. La gran incògnita és com acabarà aquesta fase de despropòsits. Els problemes de fons hi són: existeix la corrupció, Catalunya necessita iniciar una nova etapa –més productiva en tots els sentits– i la Comunitat de Madrid té molts més fronts oberts que l'anàlisi de la comptabilitat fiscal del xicot de la seva presidenta. Però tot plegat fa un guió de sainet que resulta molt incòmode per als que desitjaríem que es pogués començar a posar fil a l'agulla d'una vegada.

Mentre a l'escenari es desenvolupa aquesta comèdia –en què unes eleccions depenen de la construcció d'un casino–, el país ha d'escoltar resignat el que ens diuen uns respectables juristes europeus sobre com s'haurien de fer les coses si volem que ens preguin seriosament. Aquests juristes són el de la Comissió de Venècia, que –malgrat la seva aprovació global de la llei d'amnistia– ens han renyit per no ser capaços de fer-la amb més temps i consens. El dictamen el va demanar el PP i el govern està molt content perquè creu que ha sortit molt bé de la prova. En paral·lel, el comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, ha tingut el gust de tornar a reunir-se amb el ministre Félix Bolaños i el vicesecretari d'afers institucionals del PP, Esteban González Pons, per intentar que renovin d'una vegada el Consell General del Poder Judicial. Tot això em recorda els temps de la transició, quan buscàvem a la premsa estrangera els plantejaments i les respostes que no trobàvem aquí. I confesso que no acabo d'entendre per què hauríem de trobar natural que hagin de ser els consells de persones i institucions que coneixen relativament la nostra realitat els que orientin passos que hem de fer per solucionar conflictes molt propis, molt interns. Europa i la seva civilització han de constituir una referència permanent per a un país com Espanya, que encara es pot dir que ve d'una dictadura, però sense papanatisme i sense beateria.

A Europa ens demanen consens. Consens per a un país que no ha aconseguit ni tenir una versió compartida de l'atemptat terrorista més greu comès a Europa per un grup de terroristes –aquests sí que ho eren– islamistes. Quin espectacle, novament. L'expresident del govern José María Aznar ha aprofitat l'ocasió per tornar a insistir a justificar l'equivocada estratègia de comunicació del seu govern després dels atemptats de l'11-M. No té cap sentit que la FAES, fundació que presideix Aznar, hagi commemorat el vintè aniversari d'aquells fets amb un comunicat en què afirma que el seu govern "mai" va rebre un document oficial que "descartés definitivament l'autoria etarra i afirmés sense titubeigs la responsabilitat jihadista". Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció amb motiu d'aquest aniversari han sigut les manifestacions d'un dels responsables de les investigacions policials sobre els atemptats als trens d'Atocha. Explicava que molts dies van dedicar més temps a descartar i desmentir les versions periodístiques sobre l'autoria intel·lectual de l'atac terrorista o sobre la suposada manipulació de proves per la deficient custòdia de les motxilles recuperades amb explosius, que a seguir les pistes certes que tenien a la mà. L'home explicava que cada matí anaven a buscar els diaris amb la preocupació d'haver de dedicar el dia a justificar-se i a desmentir especulacions en lloc d'invertir el temps a tancar el cercle de les seves investigacions.

Errors similars

Amb precedents com aquest, o amb el que va significar la manipulació del Tribunal Constitucional durant els quatre anys i mig que va durar la deliberació de la sentència sobre la reforma de l'Estatut, el que ara em preocupa és que cometem errors similars. Sempre he cregut que Alberto Núñez Feijóo és molt diferent de José María Aznar. Però el vent que bufa a la dreta es torna a assemblar al del passat. Obeeix, probablement, a una temptació genètica permanent. Ja ho entenc, que s'hagin d'oposar a la llei d'amnistia. Però voldria fer una apel·lació a Feijóo, per dir-li, sobretot, que es doni una oportunitat. Per a què? Per deslligar-se de l'estratègia de confrontació absoluta com a única via d'accés al poder. A Madrid l'han convençut que és la manera segura d'arribar a la Moncloa. Tampoc Pedro Sánchez l'hi ha posat fàcil pels seus menyspreus continus. Però amb relació a alguns problemes, per exemple a Catalunya, potser li convindria pensar una mica a mitjà termini. Va ser encoratjador comprovar durant la campanya gallega que Feijóo sap pensar per compte propi, quan en una trobada amb periodistes va parlar d'hipotètics enteniments amb els partits independentistes en matèria d'indults i amnistia.

Va ser arriscat que ho fes –per la contradicció palmària amb les manifestacions i declaracions del PP contra l'amnistia en tràmit parlamentari–, i potser es va penedir de seguida d'haver-ho fet. Però Feijóo hauria de pensar que per arribar i per consolidar-se a la Moncloa necessitarà un projecte per a Catalunya. Li faria una apel·lació perquè ho tingui en compte. I a Puigdemont n'hi faria una altra. Tard o d'hora podrà tornar; tant de bo, si ho sap fer amb dignitat, pensant en els interessos del país més que en la seva reivindicació personal. Durant els quatre mesos que vaig estar seguint el judici del Procés al Suprem em pertorbava la imatge del president Companys assegut al costat de Ventura Gassol i altres a la mateixa sala, sent jutjats pels fets de l'octubre del 34. Aquella fotografia s'havia exhibit en una exposició al mateix tribunal i em produïa neguit cada cop que la recordava. Tant de bo anem deixant enrere aquestes imatges. Puigdemont, que es va deslliurar de repetir l'escena, hauria de ser el primer interessat a facilitar que Catalunya comenci una nova pàgina.