La comunitat lectora de l’ARA coneix des de fa anys Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, el Segrià, 1964) pels seus articles, textos cartesians, llegidors, dels que et porten al cap del carrer perquè estan escrits sense concessions afectives i, alhora, són molt humans perquè, com diu ell mateix: “M’interessa l’actualitat perquè reflecteix la humana comèdia”. Sáez Mateu és doctor en filosofia i professor a la Universitat Ramon Llull, i ha escrit “uns quants quilos de llibres”. L’últim es titula Els morts riallers (Ara Llibres, 2021), una novel·la sobre la Transició, una novel·la i no pas un assaig, perquè Sáez Mateu no vol quedar atrapat en la discussió nominal sinó que vol portar el lector al debat sobre el fet col·lectiu que Espanya, després d’una guerra civil i 40 anys de dictadura, va passar en molt poc temps a ser una democràcia reconeguda internacionalment. L’autor es pregunta si aquell prodigi va ser una monument a la generositat, un concurs d’impostura, un festival de la por mútua, una demostració de seny, un esclat de cinisme o, senzillament, un relleu generacional d’elits que sempre acaben guanyant a base de seguir Lampedusa: “Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï”.
Què va ser la Transició?
— Una barreja d’impostura i generositat. Una època en què es van emmascarar les coses per transformar-les en allò que no havien estat, però també una època d’una gran generositat. Una altra cosa és si aquesta generositat va ser sincera o forçada per les circumstàncies.
I a tu què et sembla?
— És complicat de discernir. Jo la Transició la recordo amb la mirada de nen i la d’adult. La de nen: la meva família havia perdut rotundament la Guerra Civil. La meva mare, que encara és viva, va acabar a l’exili a França amb la meva àvia, a Clermont-Ferrand, i el meu avi patern també, a Bordeus. El meu avi Josep va acabar al camp de concentració de l’illa de Saltés, a Huelva, víctima d’una gran detenció col·lectiva de catalans que els nacionals van fer a l’entrar a Catalunya. Un familiar meu, un nen d’onze anys, va morir al bombardeig de l’escola aquella de Lleida que van bombardejar els italians. Havia vist les fotos d’aquest nen i jo llavors tenia la seva edat. Després, quan et fas més gran, t’adones que amb la teva pròpia mirada no n’hi ha prou. I encara que costi, t’has de posar en la pell dels altres. I durant la Transició ens hi vam posar. Podíem haver dit que no ho faríem o passar-nos de la ratlla i perdonar més del compte. I això és el que va acabar passant.
Que es va perdonar més del compte?
— Per les meves conviccions, que van més enllà de la política, el perdó és bo en si mateix. Això ho explica Paul Ricoeur, que el perdó s’ha d’ubicar sempre en una mena de bogeria, perquè perdonar una cosa banal no costa gens. Perdonar qui t’ha matat un ésser estimat costa molt i té valor. Però si tornem a l’àmbit polític, jo crec que hi havia una línia que no s’hauria pogut saltar, que és que hi va haver persones que havien obrat d’una manera terrible, que havien matat o torturat, i això no pots fer veure que no ha passat. Jo visc a la vora de la plaça del Diamant, no puc fer veure que al subsol no hi ha un refugi antiaeri. Una altra cosa és que, en nom del perdó o del pragmatisme polític, diguis que no podem estar tota la vida així i facis perquè no torni a passar i perquè no haguem de viure tota la vida amb aquest ressentiment, perquè el ressentiment, una cosa molt tenebrosa, s’acaba girant contra un mateix.
Va ser una barreja, sí. El rei posat per Franco, però, alhora, la legalització del PSUC o el president Tarradellas reconegut com a tal, després de dècades d’exili. Això sí que no va ser una impostura.
— No gosaria tancar-ho amb un sí o un no, perquè aquesta impostura té un recorregut molt complicat, que puc resumir així: Tarradellas va morir sent marquès. Ell era d’Esquerra Republicana de Catalunya i va acceptar el marquesat de Tarradellas. Amb això no estic acusant el president Tarradellas. Simplement dic que hi ha una mena de cercle estrany, i que podem reconèixer les conseqüències positives d’aquesta impostura. Però el que no podem fer és fer veure que no havia passat res, que és el que es va fer durant molts anys. La societat tenia una cicatriu històrica i la Transició va convidar-nos a pensar “no sé d’on ha sortit aquesta cicatriu, potser és una marca de naixement”.
A la novel·la els protagonistes han guanyat la guerra, s’han enriquit a la postguerra i els seus fills van a la universitat i es converteixen al marxisme i militen en la clandestinitat.
— Sí, va ser molt freqüent entre les classes benestants de l’època. Compte, no benestants de les filatures del XIX, sinó benestants de la postguerra. I als anys setanta alguns es van passar fins i tot a l’esquerra del marxisme leninisme. Tu pots dir que la gent té dret a evolucionar, i fins i tot ja ho va dir Freud: al pare se l’ha de matar, perquè si no no et fas un home. El que passa és que va donar la casualitat que molts, però molts d’aquests que van militar en el comunisme, després s’han passat a defensar la fe de Don Pelayo, a defensar la sagrada unitat d’Espanya. Qualsevol persona que llegeixi diaris pot veure que no són ni un ni dos ni tres, és empíricament constatable. Llavors tornem als cercles que es tanquen. Acaben allà on eren els pares. I si abans la dreta espanyola deia “antes roja que rota ”, ara algunes esquerres diuen “antes azul que rota ”.
Per què no hi ha noms, a la novel·la?
— Això hauria pogut ser una novel·la històrica, però no em va donar la gana que ho fos. No tenia ganes de fer-la. No volia que la discussió s’acabés desviant massa fàcilment al terreny personal. Volia parlar del tema.
Defineix tema.
— El parèntesi que hi ha entre el 18 de juliol del 1936 i ara, el maig del 2021. Qui hi ha aquí?
Una guerra civil seguida d’una dictadura militar, seguida d’una Transició a un estat democràtic que ingressa a la Unió Europea i l’OTAN.
— Seria això, diguem-ne, si anem per la carretera. La descripció del paisatge que fas tu és rigorosament certa, perquè és el que es veu circulant. Però si anem per la galeria de serveis que hi ha al subsol, això no està tan clar. Tornem al cercle estrany. Som a la Unió Europea, però Joan Carles va ser nomenat successor del dictador pel mateix dictador “a títol de rei”. I el fill d’aquest senyor ara és rei.
A la novel·la, quan arriba el Maig del 68 les elits del franquisme s’inquieten: “Aviam si el dia que es mori Franco aquí potser s’enrecordaran de com he fet el patrimoni que tinc o dels afusellaments al camp de la Bota que vaig ignorar”. Fins que es diuen: “No patiu, els joves que han sortit als carrers de París són els nostres fills. Tot serà igual. Les cases de sempre, els cognoms de sempre, no ens tocaran res i tothom estarà content”. És la teva tesi?
— Sí, és que va acabar així.
Per tant, ¿estem davant d’un simple relleu generacional de les elits?
— No exactament, perquè hi ha tantes interferències que fan difícil reduir-ho a un relleu generacional. Per exemple, hi ha un moment a la Guerra Freda, quan l’Sputnik i Gagarin, que molta gent diu: “Aquests russos, compte que acabaran guanyant”. I hi ha Kennedy, i bufen vents de reforma fins i tot a l’Església catòlica amb Joan XXIII. I Bob Dylan canta “els temps estan canviant”. Les elits del franquisme van veure que el pròxim cavall guanyador no estava clar.
Perquè una de les coses que fan les elits sempre és intentar entendre quina serà la pròxima derivada, el pròxim cavall guanyador.
— Per això són elits. Els que no calculen la pròxima jugada deixen de ser elits. I els que calculen i s’adapten, s’han perpetuat. I no només per un càlcul, podríem dir miserable, d’apostar simultàniament a roig i a negre, sinó per tenir un càlcul intel·ligent, d’entendre que demà no serà com avui, que les coses aniran per un altre lloc i s’ha acabat la història. Ben recentment, del 2015 al 2017, hi ha persones importants, diaris importants, que no és que es tirin a la piscina, però sí que pensen que si ve la independència ja s’adaptaran. Tampoc ara s’ha de reduir a una qüestió de si els catalans som així o aixà, perquè això ha passat a tot arreu i sempre.
¿L’amnèsia de la Transició va ser pel desig de pau, perquè la gent havia sentit històries terribles com la de casa teva, o perquè era més fàcil crear un estat de no revisió del passat perquè no hi havia xarxes socials ni tants canals com ara?
— És difícil ficar-se en la pell d’una persona que havia viscut la guerra. Si tu has vist gent afusellada a la vora de la tàpia d’un cementiri, després t’ho penses un parell de cops abans de dir segons què. Per tant, hi pot haver actituds de prudència en el sentit de covardia, o de generositat, però totes barrejades molt confusament. Simplement hi va haver allò de dir que si no ens fotem garrotades tots dos viurem millor. Que és molt diferent de reconciliar-te realment, que és el que van fer els francesos, que van arribar a plantejar-se que no van guanyar la Segona Guerra Mundial, sinó que la van perdre, perquè estaven amb la França de Vichy. Allò va ser molt traumàtic per a molts francesos dels anys 80, perquè van sortir molts morts i coses com el camp de concentració de Drancy, als afores de París, que és on van acabar la majoria de jueus francesos abans d’anar a Auschwitz. Allò sí que va ser una cauterització amb una mercromina que picava molt. Aquí s’han fet coses molt tard, com per exemple aquesta performance de l’exhumació de Franco.
La manera com va anar la Transició, en què ens ha perjudicat més?
— Les coses més dolentes les hem experimentat al cap de molts anys. Per exemple, la carta blanca a la monarquia, en el sentit que tot el que fa aquest senyor està ben fet perquè és molt bona persona i ens ha tret del pou de la dictadura i no cal fiscalitzar res. I al cap de molts anys hem vist que aquell rei tan bo està a punt de ser investigat per Hisenda i que ha de viure en una mena d’exili. Allò que en un determinat moment semblava el més raonable (deixi estar el rei, que la cosa acabarà aquí), s’ha demostrat falsa: no, la cosa no va acabar aquí, la cosa va continuar. Pensem en la policia, l’exèrcit, l’estament judicial... D’acord, era molt perillós de resoldre tot allò el 1977, però no resoldre-ho portava uns altres riscos. I com se sol dir, aquí els té. Hi va haver algun bàlsam, com per exemple l’any 92, quan efectivament a una ciutat com Barcelona li canvia la cara, i tampoc hem de ser cínics a l’hora de negar-ho; però avui, a maig del 2021, des de la perspectiva catalana és perfectament visible que el que ha canviat és molt relatiu i que les coses que ens podien perjudicar nacionalment com a catalans continuen sent on eren.
