Quan Aznar va derrotar Felipe

BarcelonaAvui fa 25 anys de la primera victòria del PP de José María Aznar a les eleccions generals, i això vol dir que també fa 25 anys de la derrota del felipisme. Perquè Aznar i la categoria de tòtem que va assolir en l’imaginari de la dreta espanyola no s’entén sense la gesta que va suposar derrotar un mite de l’esquerra com era llavors Felipe González.

Aquella victòria no va ser només important perquè acabava amb 14 anys de governs socialistes i inaugurava l’alternança política, sinó perquè va marcar el camí que a partir de llavors sempre seguiria el PP per accedir al poder: la crispació. Després de fracassar el 1993, la dreta va decidir que la legislatura 93-96 seria d’alt voltatge. Per derrotar Felipe González, Aznar va comptar amb el suport d’un grup de periodistes influents que van conspirar per afavorir els seus interessos, tal com va confessar Luis María Anson el 1998. “Calia acabar amb Felipe González, aquesta era la qüestió. Al pujar el llistó de la crítica es va arribar a un tal extrem que en molts moments es va posar en perill l’estabilitat del mateix Estat”, afirmava Anson. 

I qui eren els conspiradors? Doncs el grup principal estava format pel mateix Anson, que era director d’Abc; el director d'El Independiente, Pablo Sebastián; José Luis Gutiérrez, de Diario 16; el director general d’Antena 3, Manuel Martín Ferrand; el d’informatius d’Antena 3 Radio, Antonio Herrero, i el d'El Mundo, Pedro J. Ramírez. 

El periodisme conservador madrileny, que sempre ha jugat a fer política, va ser la punta de llança contra el felipisme. També és veritat que el PSOE ho posava molt fàcil perquè els casos de corrupció se succeïen: Juan Guerra, Roldán, Mariano Rubio... A tot això s'hi van sumar les informacions sobre els GAL o l’espionatge a Herri Batasuna que posaven al descobert les clavegueres de l’Estat. En aquest clima irrespirable, Aznar va fer fortuna amb la sonsònia “Váyase, señor González”, que repetia a cada ple del Congrés a l’estil del clàssic Delenda est Cartago de Cató el Vell.

La campanya es va iniciar amb les enquestes augurant una victòria esclatant del PP. El mateix CIS atorgava 7 punts d’avantatge als populars al mes de gener, tot i que un mes després ja era de només 2,4. 

La campanya del PP va ser apoteòsica, es respirava la victòria a cada acte, però va cometre un error. El 27 de febrer, a pocs dies de les eleccions, va celebrar un míting multitudinari al camp de Mestalla. El PP valencià es va multiplicar perquè fos un èxit, però es va passar de frenada. Una hora abans, hi havia 55.000 persones a dins i 15.000 a fora que no podien entrar. Aquell aparent gran èxit va tenir com a efecte no buscat una mobilització més gran de l’electorat progressista. Va ser una demostració de força tan espectacular que moltes persones que no pensaven anar a votar es van aixecar el dia 3 i van acudir al col·legi amb la pinça al nas. Feia por que el retorn de la dreta al poder es produís d’una manera tan abassegadora.

Victòria amarga

I el cert és que una mica més i Aznar es torna a quedar amb un pam de nas. La diferència final va quedar reduïda a 300.000 vots i un punt percentual i escaig. González va dir la nit electoral que amb una setmana més de campanya haurien guanyat, i va pronunciar una de les seves frases més recordades: “Mai una derrota havia sigut tan dolça i una victòria tan amarga”.

La història posterior és coneguda. Aznar es va vestir de moderat i va arribar a acords amb el PNB i CiU per la investidura. Però hi ha una cosa del període 93-96 que sí que ha quedat. El PP va interioritzar que per arribar al poder calia activar, en un grau major o menor, la tecla de la crispació i tensionar les costures de l’Estat. Fins i tot un moderat com Mariano Rajoy va fer una oposició destructiva a Rodríguez Zapatero, al qual va acusar de “trair la memòria dels morts” d’ETA. En aquest sentit, Pablo Casado no és més que un alumne avantatjat d’Aznar.