Política 15/10/2021

Les bambolines de la politització del Tribunal de Comptes

El pes dels partits té una cara visible en l’elecció dels consellers i una de perceptible en les dinàmiques internes

4 min
Qui és qui al Tribunal de Comptes

MadridL’última renovació dels dotze consellers del Tribunal de Comptes va ser el 2012 i el PP, amb majoria absoluta, ha mantingut la balança decantada a favor seu durant els darrers anys. Ara, l'acord entre PP i PSOE per desbloquejar l'elecció dels 12 vocals podria canviar les tornes, però el fet és que el bloc conservador ha tingut les regnes d’aquesta institució altament polititzada, tant pel sistema d’elecció dels consellers com per les dinàmiques internes que es generen. “Es fa molt la pilota perquè els càrrecs importants es nomenen a dit”, explica a l’ARA un funcionari que coneix les interioritats del Tribunal de Comptes.

El 3 d’agost del 2012 el nou ple va acordar la composició de les seccions d’enjudiciament i de fiscalització i Ángel Algarra es va quedar amb el departament sisè, el de comunitats autònomes. El seu equip és el que va confegir, a instàncies del Senat, l’informe de més de 700 pàgines que ha servit per investigar l’acció exterior de la Generalitat. “Ha sortit d’un departament que està envaït per personal militar”, subratlla una font de l’òrgan. Algarra provenia del cos militar i la seva elecció com a conseller el 2012 va causar “sorpresa”, coincideixen diverses fonts, perquè no era un funcionari del màxim nivell -30-. “La sensació és que Algarra i Margarita Mariscal de Gante [exministra de Justícia] eren dos personatges de José María Aznar en l’última renovació”, comenta una altra veu amb experiència al Tribunal de Comptes. El tercer, inequívocament, va ser el seu germà, Manuel Aznar.

La “colonització”

“Allà hi va haver una purga”, coincideixen diverses fonts. Algarra va cessar part de l’equip i va portar alguns funcionaris que provenien del cos militar. “Totes les persones que nomena són gent d’ordre i conservadores”, apunten des del tribunal en relació a aquesta operació de “neteja”. Amb aquest context, no hauria d’estranyar la contundència de l’informe fiscalitzador contra la Generalitat, expliquen.

Aquesta “colonització” que pot donar-se per la llibertat que té un conseller de designar càrrecs és un problema que s’arrossega des de fa dècades al Tribunal de Comptes. L’actual president espanyol, Pedro Sánchez, ja va expressar quan era aspirant a la secretaria general del PSOE el 2014 la seva voluntat de “descolonitzar-lo” i acabar amb “l’endollisme”. La lluita interna es produïa entre els funcionaris dels cossos específics del Tribunal de Comptes -auditors i lletrats- i els que provenien d’altres administracions. La majoria de consellers no són funcionaris de la institució i podien tenir tendència a omplir places amb persones que ja coneguessin d’altres administracions. Una sentència del Tribunal Suprem, però, va estrènyer aquest marge i va determinar que no hi podien haver més funcionaris de fora que de dins. Ara els ànims estan més calmats.

Entrada del Tribunal de Comptes.

Un dels escàndols que va portar el Tribunal de Comptes a copar titulars va ser el nepotisme que imperava a la institució revelat pel diari El País el 2014. Un centenar de personal laboral, que només havia de passar unes proves poc reglades per accedir a l’òrgan, tenia llaços familiars. Algun cas sonat es va produir a escala funcionarial, com la designació en una posició de subdirectora de nivell 30 d’una germana de l’exconseller Ciriano de Vicente i la creació d’un càrrec nou que va obtenir un germà d’un conseller actual, Javier Medina. El Suprem va tombar els dos nomenaments arran de denúncies internes.

El president en aquell moment, Ramón Álvarez de Miranda, va admetre que es podien revisar algunes maneres de funcionar i els últims anys ja no han aflorat més casos. Això sí, les persones que van promoure els recursos a la justícia han estat apartades i enviades a les colònies, tal com es coneixen en l’argot del Tribunal de Comptes les instal·lacions on es desenvolupen tasques no tan rellevants com les que tenen lloc a l’edifici del carrer Fuencarral de Madrid.

L’autocensura

Al nucli de poder del Tribunal de Comptes hi ha els departaments de les dues seccions de l’organigrama, amb una mitjana de deu funcionaris d’escala A1 a cadascuna, que ostenten les places més ben pagades. Són càrrecs de lliure designació i això fa que aquestes persones, al no ser inamovibles, siguin conscients de per a quin conseller treballen. “Instruccions no n’hi ha, però no cal que n’hi hagi. Hi ha una certa autocensura”, reflexiona una persona que demana col·laborar amb aquest reportatge des de l’anonimat.

El funcionament als departaments és piramidal: un tècnic elabora un informe que acabarà a mans del director d’aquella àrea i, després, es traslladarà a la resta de departaments per si volen posar objeccions. La dinàmica que es repeteix és que si un treball s’ha elaborat en un departament d’un conseller proposat pel PSOE, per exemple, només l’esmenen i hi fan aportacions consellers impulsats pel PP, cap socialista. Tots els informes que s’elaboren acaben sent votats al ple i si una característica s’ha mantingut inalterable al llarg dels anys és la unanimitat que es dona entre els dotze consellers.

Que els dos blocs busquin el consens no treu que no hi hagi grans diferències ideològiques. L’obsessió amb el cas català té un precedent abans fins i tot que es produís el 9-N: l’exconseller Juan Velarde va aixecar polseguera amb unes declaracions en què no descartava bombardejos com els d’Espartero a Barcelona del segle XIX. Fonts coneixedores recorden debats importants que hi ha hagut relacionats amb la fiscalització de l’església o de la monarquia i, en aquest sentit, sí que es definien els blocs. “Cada any hi havia enfrontaments”, relaten sobre el que es vivia entre bambolines les dues últimes dècades.

Ha sigut durant aquest període que el PP s’ha fet fort. Abans, hi havia un pacte tàcit perquè el partit de l’oposició al govern espanyol tingués la presidència del Tribunal de Comptes, fet que “reforçava l’autonomia” de la institució, interpreten. El canvi implica que es creï un cert “seguidisme” al president, afegeixen les mateixes fonts. En aquest sentit, totes les veus consultades coincideixen que els consellers juguen amb les afinitats polítiques i més encara quan s’acosta el moment de la renovació. Tocaria aquest juliol -el PP ho bloqueja, però- i caldrà veure si les posicions dels consellers en la causa del Procés poden tenir una lectura en aquesta línia.

stats