Carreguem-nos-ho tot!
MadridEn plena precampanya de les autonòmiques i municipals del 28-M i de les generals de finals d’any torna a produir-se un fenomen que és cíclic, però que de vegades revifa, com ara, amb especial intensitat. Es tracta de la derivació dels conflictes cap a l’àmbit dels tribunals, reclamats per totes bandes, com si fos possible solucionar en les seus judicials el que no se sap com resoldre en les instàncies polítiques. Molts aspectes de la vida del país es plantegen com a batalles legals, sovint en l’àmbit penal –la qual cosa és obligada quan parlem de corrupció–, però també en l’àmbit contenciós administratiu, per decisions del poder executiu.
En aquest context no m’estranyaria que l’enfrontament entre el govern i Ferrovial acabés en el mencionat terreny de la batalla legal, perquè ja s’ha vist que la determinació de l’empresa és ferma, i ja se sap que Pedro Sánchez no és dels que accepten derrotes sense lluitar ni sense pagar amb la mateixa moneda. Dit d’una altra manera, a Ferrovial no crec que li surti gratis el canvi de seu, i un cop fet el pas haurà de fer el que calgui per defensar els seus interessos, els d’imatge i els econòmics i fiscals. Amb tot, hi ha un principi de la Unió Europea i els seus tractats que Ferrovial podrà invocar sempre, com és la llibertat d'establiment.
En tot cas, el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, va fer advertències tant diplomàtiques en la forma com clares en el fons, en explicar que el que el govern ha fet és “alertar que quan hi ha beneficis fiscals, atès que això és una renúncia a ingressos públics, ha d’estar molt justificat i cal revisar si es compleixen les condicions”. Altres ministres han sigut aquests dies més agressius que didàctics. Les fusions, en definitiva, tenen un règim fiscal especial que ja veurem com s’aplica en aquest cas. Escrivà va rematar les seves declaracions afegint que “tothom que cregui en la responsabilitat fiscal ha d’estar d’acord que el govern ha d’avaluar amb molta cura i amb moltíssima precisió si les condicions que donen lloc a un benefici per a un particular, en aquest cas una empresa, es materialitzen o no”. I encara ho va rematar dient: “Jo crec que ningú es pot sorprendre per això”.
Per a Pedro Sánchez aquest assumpte és una patata calenta perquè s’hi ha implicat a fons. Ara bé, em sembla evident que un govern d’un altre signe –per exemple, de coalició entre el PP i Vox– s’hagués sentit igualment obligat a evitar el canvi de seu i la fusió de Ferrovial amb la seva filial holandesa FISE (Ferrovial Internacional SE). El dubte és si hagués intentat fer-ho més discretament. Una complicació per a Sánchez deriva del fet que l’execució de la decisió de canvi de seu de Ferrovial vindrà a coincidir amb la presidència espanyola de la Unió Europea, a partir del pròxim 1 de juliol. Una mala combinació, si no s’ha esvaït el fum d'aquest incendi.
L’aqüífer de Doñana
Un foc que, d'altra banda, coincideix amb un altre que també ve acompanyat de molt soroll i percussió. Em refereixo, és clar, al conflicte per la llei andalusa de regadius de Doñana. Les topades entre el govern i la Junta d'Andalusia són sempre de primera fila, mani qui mani a Madrid i a Sevilla. Aquest cas no serà menys i també tindrà ressonància a Europa, ja que Espanya té obert un expedient iniciat per la Comissió Europea per la sobreexplotació de l’aqüífer d’aquest espai natural. I probablement a efectes interns tot acabi un altre cop al Tribunal Constitucional. De fet, el govern ja ho ha anunciat. I per aquesta via Sánchez pot aturar l’aplicació del projecte posat en marxa pel Parlament andalús per augmentar els regadius en l'entorn de Doñana. Si el govern demana la suspensió, el Constitucional l’ha d'acordar de manera automàtica.
Ben mirat, tot acaba anant a parar, d'una manera o altra, al Suprem o al Constitucional. Així, mentre al Congrés es comença a debatre ara la contrareforma de la llei del només sí és sí, al Suprem s’anuncia un ple per fixar criteri sobre les revisions de condemnes des que va entrar en vigor la norma. Serà al juny, buscant aquest cop no irrompre en plena campanya, com si la lluita electoral s acabés en la primera cita. Però ja es pot preveure que aquest ple dels magistrats de la sala penal i les seves decisions seran a curt termini més importants, des del punt de vista pràctic, que les que puguin adoptar els grups parlamentaris, instal·lats en un context de posicions irreconciliables.
Pel que fa al Constitucional, aquesta setmana Vox ha presentat un recurs que fa el número 47 d’aquesta legislatura. Diria que no hi ha ni un decret llei ni una llei que el govern de coalició hagi aprovat en aquests quatre anys que Vox –i moltes vegades també el PP– no hagi recorregut. De vegades, els dos partits destinats a ser aliats després de les eleccions generals han competit per veure qui arribava primer al registre del Constitucional. Ara que el govern anuncia un acord sobre la llei d’habitatge caldrà veure si Vox –i potser el PP– també escalfa motors per preparar la corresponent impugnació, com va fer per impedir el debat parlamentari sobre dues esmenes clau a la reforma del Codi Penal sobre els delictes de sedició i malversació.
De moment, l’últim recurs de Vox és contra la llei trans. I el PP ja prepara el seu. Com resulta habitual, l’escrit de Vox és tant o més ideològic que jurídic, i qüestiona la llei totalment. L’interès derivat d’una activitat tan constant del partit de Santiago Abascal al Constitucional està en el fet que permet situar-se en el que proposaria –o el que faria– aquesta formació en cas de formar govern amb el PP. Per als populars seria, sens dubte, un maldecap permanent, com a mínim similar a l’insomni que Pedro Sánchez va anunciar que patiria si governava amb Podem, tot i que ara sembla que ja s’hi ha acostumat. Per a la majoria de la societat espanyola la conseqüència seria encara més costosa. De fet, el que acostuma a demanar Vox del Constitucional és l'anul·lació total de les lleis que recorre. És un procediment radical que consisteix a dir que com que no cal entrar en matisos, carreguem-nos-ho tot!
