El carro va pel pedregar, però no s'estimba
MadridLes coses li estan sortint a Pedro Sánchez raonablement bé. El carro va pel pedregar, però de moment no s'ha estimbat. Hi havia molta expectació pel discurs de l'expresident Carles Puigdemont i, certament, un cop escoltat, a la Moncloa s'ho van prendre com la confirmació que hi poden haver vies obertes i que res està perdut. Algunes declaracions, no només de l'àmbit polític, ja havien preparat el terreny. Per exemple, les de l'exvicepresident del Constitucional Juan Antonio Xiol, quan fa un mes va dir a Catalunya Ràdio que “l'amnistia cap perfectament a la Constitució”. Per al govern resulta essencial que aquest punt de vista es vagi assumint per una opinió pública que probablement està seguint el serial de la investidura amb un relatiu desconcert.
El líder socialista ha demostrat que sap organitzar i treure partit del calendari. Necessitava temps perquè anés madurant l'acostament del PSOE a altres forces polítiques i Alberto Núñez Feijóo li està fent el favor de proporcionar-l'hi. Tant és així que Sánchez es pot permetre el luxe de no ser per ara en absolut explícit ni concret sobre el passos que farà per arribar als acords que podrien permetre la seva investidura, mentre el líder del PP es veu en l'obligació de moure's cada dia a la recerca de suports que mai acaba de trobar. Aquesta necessitat de seguir present en el debat públic recorda aquell número dels prestidigitadors consistent en mantenir un bon nombre de plats girant i havent de córrer d'un extrem a l'altre d'una llarga taula per impedir que vagin caient per terra.
Així, l'endemà de parlar Puigdemont, el president del PP es va mostrar disposat a negociar sobre “l'encaix territorial de Catalunya”, sense amnistia, tot demanant una nova reunió amb Sánchez per parlar-ne. Al govern i al PSOE hi va haver riallades, especialment quan poques hores després el PP va haver d'aclarir les paraules del seu líder. La política, de vegades, és realment cruel. Els populars van haver de precisar que la proposta de Feijóo parteix de la consideració que “la situació a Catalunya sempre s'ha d'abordar des d'un principi d'igualtat entre territoris i de respecte a la llei i la Constitució”. De fet, ningú podia esperar que el PP sostingués tesis diferents.
Marc constitucional
De la qüestió de la igualtat entre territoris els socialistes en parlen menys, però l'al·lusió a la vigència del marc constitucional és permanent. Per això és tan rellevant el debat sobre si l'amnistia cap o no cap a la Constitució. El govern i el PSOE són perfectament conscients que el poder judicial en general i el Suprem en particular no tenen la menor inclinació a participar en determinades iniciatives de blanqueig. Xiol –que ja va fer diversos vots particulars discrepants considerant desproporcionades les penes de la sentència del Procés– pot dir ara que l'amnistia seria plenament constitucional. Ara bé, no cal rebuscar gaire per trobar antecedents de pronunciaments judicials que contenen autèntics avisos sobre la matèria. A la causa del Procés hi figura alguna resolució del Suprem especialment clara. Per exemple, la que en analitzar les peticions d'indult advertia contra iniciatives que “van servir per ocultar delictes, el perdó i la consegüent impunitat dels quals van pretendre disfressar-se mitjançant l'eufemisme de lleis de punt final”.
Vistos aquests pronunciaments, o els que aquesta setmana va realitzar la conservadora Associació de Fiscals (AF), majoritària a la carrera, resulta difícil pensar que es pugui aprovar amb facilitat una llei d'amnistia. Aquesta associació va censurar el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per no haver replicat a Puigdemont en les primeres quaranta-vuit hores des de la seva compareixença a Brussel·les. És a dir, els mateixos col·lectius que parlen de la urgència de despolititzar la justícia fan política a tota hora. La resposta de la Fiscalia General de l'Estat va ser que, en tot cas, no volia participar en cap safareig polític sobre un suposat projecte de llei del qual per ara no s'ha difós ni una paraula. Els fiscals, però, hauran de pronunciar-se si aquesta de moment desconeguda llei arriba realment al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i és objecte d'un recurs d'inconstitucionalitat presentat al Constitucional.
En principi no hi ha gaires dubtes que el PP impulsaria un recurs d'aquesta mena. Vox, en canvi, ja no pot fer-ho. La seva legitimació jurídica per anar dia sí dia també davant de l'òrgan de garanties derivava la legislatura passada del fet que tenia un grup parlamentari amb més de cinquanta diputats. Amb els trenta-tres que té ara ja no hi pot anar. Però els que no tenen legitimació directa poden intentar que actuï el Defensor del Poble. Amb la reforma de l'Estatut ja va passar. I Enrique Múgica, titular de la institució en aquell moment, no va necessitar gaire pressió per activar-se. L'actual defensor, Ángel Gabilondo, té un altre perfil i no ha sigut fins ara propens als recursos d'inconstitucionalitat.
González i Guerra
Més complicat ho té el PSOE amb alguns dels seus antics governants. Felipe González i Alfonso Guerra, entre d'altres, han sortit aquesta setmana i no precisament per tirar del carro de Pedro Sánchez, que ja hem mencionat que va pel pedregar. El primer diu que la Constitució “no és un xiclet” i que “no hi cap l'amnistia ni l'autodeterminació”. I el segon creu que “aquesta amnistia que proposen és la condemna de la Transició”. Amb tanta gent disparant dialècticament abans d'hora estic esperant amb expectació el text del govern sobre l'amnistia.
La proposta que elaborin els experts haurà de ser una autèntica filigrana per salvar tants esculls polítics i jurídics. Per això penso que s'hauran de trobar fórmules menys terminants. Crec més viable una progressiva desjudicialització de la política, amb passos concrets, però difícilment de cop. L'altre dia Puigdemont es fregava les mans mentre parlava amb Yolanda Díaz. Compte, no obstant. El camí no és fàcil. Crec que hi haurà investidura de Sánchez. Però l'única raó és que per als convocats no hi ha una millor alternativa.
