Catalunya 2025: on som?

BarcelonaSi fa una dècada, l’Onze de Setembre previ a les eleccions anomenades plebiscitàries, haguessin explicat als líders del Procés com acabaria la pel·lícula que tot just començaven a protagonitzar, probablement s’haurien pensat dues vegades si encetar aquell full de ruta. No sabrem mai si, en cas que la màquina del temps els hagués permès veure la Catalunya del 2025, haurien pres les mateixes decisions que van marcar el 16, el 17, el 18, el 19... La realitat del Principat, deu anys després, és ben diferent de la que es perfilava fa una dècada: la majoria absoluta independentista que Junts pel Sí i la CUP van acariciar en aquelles eleccions del 27 de setembre del 2015 no té res a veure amb la composició de la cambra catalana actual. Ara no hi ha majoria sobiranista al Parlament i fa un any del govern de Salvador Illa, que ha tret el PSC de les seves hores més baixes per ocupar el poder a les principals institucions del país, des del Palau de la Generalitat –per primer cop en solitari– fins a l’Ajuntament de Barcelona. Queda lluny el que va deixar anar Gabriel Rufián a Madrid (“en divuit mesos deixaré el meu escó” per tornar a la República Catalana) ara que Junts i Esquerra tenen la clau de la governabilitat a Espanya. És més: ara que els dos principals partits independentistes s’han convertit en un nou motor de reforma de l’Estat de la mà del PSOE i Sumar. Un marc de joc polític que s’assembla molt més als primers anys de peix al cove de Jordi Pujol que a l’intent de reformar l’Estatut de Pasqual Maragall i al que va venir després.

El retorn als clàssics

Per aquest context, la jornada d’aquest Onze de Setembre, la diada nacional, té inevitablement un to diferent del dels últims anys: les principals entitats independentistes –ANC, Òmnium i el Consell de la República– han convocat una manifestació per a l’estat propi a Barcelona, Girona i Tortosa, però en un context de desmobilització –“l’independentisme està en depressió absoluta”, deia el president de l’ANC, Lluís Llach, en una entrevista a l’ARA– i en un moment en què el lema ja no és “Via lliure cap a la República Catalana”, com el 2015, sinó “Més motius que mai”.

I és que tot l’independentisme, i això inclou les entitats civils, ha retornat als clàssics. Després d’intentar saltar el mur sense èxit, han tornat a situar al centre la situació del català i els greuges que consideren que té el Principat per formar part de l’Estat, i han denunciat dèficit en infraestructures, finançament i competències. Han retornat a les reivindicacions tradicionals del catalanisme, cosa que també ha acostat una part del sobiranisme –Esquerra– al PSC. Un PSC, d'altra banda, que malgrat que durant el Procés es va alinear en els moments de més tensió amb el PP i Ciutadans, també s’ha ressituat en el tauler polític.

Ho evidencia el discurs d'aquest dimecres del president de la Generalitat, que també ha comptat amb els ingredients del catalanisme tradicional: “Enfortir la nostra cultura i la nostra llengua”, ha dit Illa, que també s'ha reafirmat "continuar desplegant plenament les competències" que pertoquen a Catalunya. Una manera de buscar el "centre" per fer-se fort a la Generalitat. De fet, el to que predomina ara a la política catalana dista de la inflamació diària de Madrid. S'han fet un lloc en el debat públic temes que durant anys havien estat relegats: l’habitatge, la seguretat i la immigració apareixen com a principals preocupacions dels catalans.

La clau de l'Estat

L’exemple més il·lustratiu d’aquest canvi d’agenda per part de l’independentisme és el rol que té a Madrid. Per ser exactes, tant Junts com Esquerra han lligat els pilars del seu discurs polític al que passi a la legislatura estatal i a les concessions que els pugui fer Pedro Sánchez, en constant atzucac per la dreta i la cúpula del poder judicial –l’independentisme ha deixat de ser el principal blanc dels poders de l’Estat–, però també pels seus socis d’investidura, com s'ha fet evident aquest dimecres al Congrés amb la reducció de la jornada laboral. Amb l’amnistia ja aprovada –però encara pendent d’aplicar-se plenament, sobretot pel que fa al retorn de l’expresident Carles Puigdemont–, el principal camp de batalla dels d’Oriol Junqueras és el nou model de finançament, mentre que Junts ha fet de l’oficialitat del català a Europa i les competències en immigració les aspiracions més immediates.

De l’evolució d’aquestes reivindicacions –a més del retorn de Puigdemont, que serà clau per a la política espanyola i catalana– en depenen els pressupostos de l'Estat i la viabilitat de Pedro Sánchez a la Moncloa, malgrat que el cap de l'executiu espanyol asseguri que continuarà fins al 2027 tingui comptes o no.

La particularitat d’aquest canvi d'agenda dins el sobiranisme és que els dos partits ho han fet amb els mateixos lideratges al capdavant, tots dos renovats en els últims mesos com a capitans de les seves organitzacions polítiques. Junqueras amb una dissidència interna en hibernació –després de guanyar una guerra fratricida contra els roviristes– i Carles Puigdemont amb un partit ben alineat amb el seu lideratge però amb baixes sonades com la de l’exconseller Jaume Giró –que il·lustren un malestar latent del sector més pragmàtic del partit. La CUP sí que ha renovat lideratges, però viu immersa en un debat sobre el seu paper.

L’extrema dreta

Però la Catalunya del 2025, que ja supera els 8 milions d’habitants, no només és diferent de la del 2015 pel canvi de majories al Parlament i d’agenda a la política, sinó també per la irrupció de nous actors que, vist el context internacional i la realitat demoscòpica, van a l’alça: la consolidació de l’extrema dreta espanyolista de Vox a Catalunya (11 diputats) i l’entrada de l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana al Parlament amb dos escons. Un naixement que canvia la correlació de forces dins el moviment independentista. La prova més palpable del nou escenari és la decisió de Sílvia Orriols d’anar a la manifestació de l’ANC. Caldrà veure quina és la reacció dels manifestants després que aquest dimecres hagi irromput per primer cop sense incidents al Fossar de les Moreres; enfront de la determinació "personal" d’Oriol Junqueras de no assistir-hi.

Aliança Catalana no només contamina el discurs del sobiranisme amb una retòrica etnicista –que durant el Procés els seus líders van intentar reduir a la mínima expressió– i antiimmigració que fins ara no havia tingut un altaveu en aquest espectre ideològic, a diferència de l’unionisme, que ja comptava amb Vox. L'existència de la força ultra dins el moviment també dificulta forjar pactes entre sobiranistes. Com més força tingui Sílvia Orriols, més inviable serà una majoria independentista al Parlament, ja que fins ara ni Junts, ni ERC ni la CUP s’han mostrat favorables a pactar-hi. Ara bé, la prova de foc en aquest punt serà sobretot per a Junts, com ho va ser per al PP a Espanya, que va optar per pactar amb Vox; o per a la CDU a Alemanya, que ha triat aïllar l’AfD. Amb Aliança Catalana fent forat entre el seu electorat –segons les enquestes, els de Junts serien els més perjudicats, malgrat que també rascaria votants d’ERC i CUP–, les eleccions municipals seran la prova del cotó fluix per als de Carles Puigdemont. Primer, per mesurar si segueixen sent forts als seus principals feus; i, segon, perquè hauran de decidir si arriben a acords o no amb Sílvia Orriols. I, en això, alcaldes, regidors i diputats tenen divergència d’opinions.

La Catalunya del 2025 és diferent de la de fa una dècada, malgrat que el còctel que va portar a la revolta que va ser el Procés –la manca de finançament, el dèficit d'infraestructures i la mala salut del català– segueix ben present.